Am I in Boston?

Sembla ser que si. Si mes no ahir vaig estar cinc hores en un bus xines desde NY a Boston. Quina pallissa de viatge. Potser que em vagi acostumant a les llargues distancies.

Vaig arribar a les 23h i com cada nova ciutat buscat la vida per arribar a l'alberg. Cada sistema de metros es de son pare i de s'ha mare. Total a la una de la matinada al llit.
Aquest mati he decidit que passava de visitar la ciutat aixi que he demanat per un rocodrom i despres d'esmorzar cap a escalar. M'ha costat lo seu trobar-lo pero ho he aconseguit (esta a les afores de Boston, en un poblet petit i a sobres en un poligon

industrial). Val a dir que els americans son un xic raros, suposo que com a tot arreu. Tant et trobes gent

encantadora que es delei per ajudar-te com esquerps que et miren com un estraterrestre. Suposo que el meu angles d'Oxford tampoc ajuda. Aixo si, li estic fotent una nejeta que espero que quan torni sigui capac d'entendre les indicacions dels carrers (si mes no, per arribar a l'aeroport).

Des de les 11h fins a les 19h escalant. Estic mort pero ha pagat la pena.
He fet bulder i vies en tope rope, he trobat un bon company de cordada. El grau aqui
es diferent. De boulder he fet un V1 i de via un 5.9+ (en ambdos casos venen a ser un V+ pelat). Oriol, vaig be amb l'equivalencia? Per cert, aqui totes les vies estan marcades amb colorins. Tant pels peus com per les mans. Es un mon de colors, no se com s'ho faran quan van a les muntanyes. Com no portin rotuladors fluorescents!!!! Jo logicament els hi he dit que passava de seguir colorins, prou feines tenia!!!! No obstant, al final he aconseguit fer un boulder seguint els colorins amb mans i peus (crec que era un 6a!!!!!)..

A veure si aquest vespre comenco a veure quelcom de Boston que no sigui el metro. Diuen que es molt bonica i que hi ha molt ambient universitari (si mes no hi ha Harvard). Aixi que comencare pels bars!!!!! Apa, cap a la dutxa que dec fer pudoreta.

Washington DC

Tot just porto 2 setmanes a US i ja estic fins al gorro de banderes i de patriotisme. Probablement he triat el pitjor cap de setmana per anar a la capital del pais ja que dilluns era el Memorial Day. Vaig anar diumenge al concert que feien al Capitol amb una noia de l'alberg (si, hi ha noies a WAS!!!!!) i als 15 minuts varem sortir per potes. I aixo que ella es americana.

Nomes vaig escoltar una canco, al Collin Powell i als presentadors llegint una carta conmovedora d'un soldat que ha estat a l'Iraq. Esta clar que en totes les guerres podem trobar herois, victimes (civils i militars), histories tristes... en qualsevol dels bandols. Es obvi que parlin dels seus soldats i no dels de l'enemic. Pero no estaria de mes que algu expliques que feia aquell soldat a l'Iraq. Per que hi va anar. Quin era el motiu de la guerra. En fi, que us he d'explicar.

He pogut conversar al respecte amb varis americans i em reconforta veure que molts opinen igual que jo. No obstant, com ells diuen, una cosa es la costa i un altre es el centre que son mes conservadors i pro-Bush.

A mes, donat que era el Memorial Day hi havia tot de veterans (de Vietnam...) i una gran concentracio de motoristes (milers de Harleys Davinson). I tots i cadascun d'ells amb una puta bandera americana.

Deixant de banda sentiments patriotics, Washington aglutina una quantitat desmesurada de monuments en un espai reduit: memorials per cada president, museus, el capitol, la casa blanca... La resta de la ciutat no es gran cosa i no paga la pena passar-hi mes de 3 dies.

Per cert, en Bruce m'ha tractat com un rei. A part de fer-me de guia m'ha fet uns esmorzars tipics americans i el diumenge despres del concert em va preparar un sopar fabulos. De fet, he de dir que ens va preparar, ja que a la casa hi havia tambe un noi que es el director d'una funeraria de Washington. Una mica surrealista veure'l al mati llegint les necrologiques al diari i explicant-t'he la feina que havia tingut el dia anterior.
Hi ha una zona de festa molt bona a Dupont Cercle. El diumenge, despres del concert vaig anar a ballar amb la noia de l'alberg, un holandes i un australia. Quina taja que vaig pillar. Vaig dormir nomes tres hores (de fet, fins que no vaig treure la bilis no vaig poder conciliar la son). Pero em va anar be per la tornada a NY en bus el dilluns on vaig fotre una clapada de cal deu. El bus era dels xinos i nomes costava 20 dolards.

Ara estic a NY. Vaig arribar ahir i tot just vinc d'un sopar a casa de l'amic de la Deborah que tambe es gay (en John). Espero dema poder pillar nit a l'alberg de Boston i un altre bus dels xinesos (aquest val 15 dolards).

Tot i que em tracten com un rei sento que tinc que marxar rapid ja que em falta aire aqui. Pot ser, comenco a patir els efectes de Sal (protagonista del llibre En el Camino, de Jack Kerouac). Oriol, m'esta agradant molt. Gracies per la recomanacio!!!!!!

Washingay!!!!!!

En John, un personatge que vaig coneixer en el meeting d'ahir m'ha recomanat un amic seu a Washington (en Bruce). Doncs be, l'he trucat i hem quedat per anar a sopar plegats amb dos amics seus. Resulta que en Bruce es advocat i esta pre-jubilat. Per variar esta forrat. Els amics, dos llallos mes, un es professor d'accounting a la Washington University i l'altre administra les propietats d'una familia rica. En Bruce vol que em quedi a casa seva gratis aixi que dema deixo l'alberg i em trasllado amb ell.

Fins aqui tot be. L'unic detall es que tots tres son gays i viuen sols. El restaurant on hem anat a sopar era un restaurant de gays i despres hem anat a prendre una copa a un bar de gays. Tot el barri era ple de gays. Mai m'havia sentit tant observat i tothom s'apropava amb qualsevol excusa per saber qui era. Joves i llallos. Aixo si, son encantadors i molt dolcos (i una mica tocons). El cert es que he rigut molt.
De moment aixo es tot el que vist de Washington aixi que dema espero poder ampliar el meu concepte de la capital del pais mes important del mon!!!! Jo de moment, continuare essent encantador que en Bruce vol ensenyar-me la ciutat for free. Aixo si, ja li he dit que tinc novia i gossa!!!!! Apa, marxo a dormir i a rentar-me el cutis per dema.

Primera parada: NY

Sembla mentira que faci ja mes d'una setmana que vaig aterrar a NY. Quins nervis i quina por alhora d'agafar l'avio. Hi havia una part meva que hagues desitjat que l'avio fes mitja volta!!!!
La primera imatge es l'autobus des de JFK fins a Manhattan on a la tele hi posaven el Coche Fantastico amb el Kid i el Michael!!! Per sort, trobar l'alberg va ser facil.

Recordo quan em vaig aixecar que estava colapsat. No sabia que fer ni que collons fotia jo alla. Vaig anar a Central Park a que em toques l'aire i llegir una mica la guia que encara no havia obert. A partir d'aqui tot sobre rodes.

NY es una ciutat plena de contrastos, de gent de tot arreu, de colors, de llum, d'olors, d'art,... Crec que hi ha de tot i alhora no hi ha res en particular que destacaria.

He passejat pel Bronx tot sol (de dia, of course). He jugat a basquet i escoltat gospel i jazz a Harlem, jugat a Voleiball aprop de Wall Street amb els executius alhora de dinar, passejat pel Soho, Chinatown, East Village, Wall Street. Pujat a l'Empire State, al Rockefeller Center. Atravessat el pont de Brooklyn, visitat el MoMa (hi ha mes Picazzos i Dalis que a Espanya), el Metropolitan (encara hi era la exposicio sobre BCN), entrat al Guggenheim i a varis mes. La zona zero, el ferry a Staten Island per veure la raquitica estatua de la llibertat. He anat a dos espectacles de treare a Broadway (gratis!!!!). He gaudit de l'espectacle de llum de Time Square i de la ciutat al vespre. Alguns dies he menjat be, altres hotdogs i demes porqueries... Tambe he fet pic-nic a Central Park veient a tots jugant a futbol america, amb el disc o prenent el sol.

En fi, imagino que el que qualsevol turista hagues fet. Pero passat aquest impas necessito canviar el xip per que fer de turista esta be. Pero no em vull passar tres mesos tirant fotos!!!!!

He conegut gent a l'alberg que ja han marxat: l'Anderson (Brasiler), l'Emmanuelle (francesa) i la Coty (xinesa).
Pero la principal troballa va estar la Deborah al metro. Va ser al tercer dia d'arribar. Es va seure al meu canto i en tres parades em va convidar a dinar al dia seguent. I en el dinar em va convidar a quedar-me a casa seva que esta al centre del meollo. Pels mal pensats, nomes una amiga!!!!! Es frrelance, te la seva propia empresa, es dedica a invertir els calers d'altres companyies i a treure beneficis. Total que esta forrada i a mes coneix a tota l'alta societat de NY. Ahir la vaig acompanyar a una reunio de l'America-French Foundation on el consul feia un balanc de les darreres eleccions a Franca. En el cocktail posterior em va presentar a no se quanta gent important que no tinc ni idea de quins erens. La situacio era esperpentica ja que tots trajats i jo amb bambes, texans i una camisa que un advocat amic seu que es gay em va deixar. Tot plegat com pretty woman pero a la inversa.

Tambe vaig coneixer en el Metropolitan a una guarda, Michelle, que les seves primeres paraules van ser: "no photos sir". Donat que estava a la exposicio de BCN li vaig dir que era catala i ens vem fer amics. Resulta que li encanta viatjar i abans d'ahir varem passar el dia junts per llocs "no turistics" de NY. Es la tipica americana XXL amb tota mena de tics pero forca simpatica.

Total, que no em puc pas queixar. Aquesta tarda agafo un tren a Washington. Volia anar a boston pero aquest cap de setmana (divendres i dilluns) son festa nacional i estan els albergs a tope. Aixi que la idea es estar uns dies a WAS i despres tornar a NY per poder continuar pel nord (Boston, Niagara, Toronto...). Pero nomes es una idea.

L'acomodador

" l'acomodador: en la nostra vida sempre hi ha un esdeveniment que provoca que deixem de progressar. Un trauma, una derrota especialment amarga, un desengany amorós, o fins i tot, una victòria que no acabem d’entendre, que fa que ens acovardim i no tirem endavant. El primer que necessita un xaman, en el procés de creixement dels seus poders ocults, és deslliurar-se d’aquest acomodador i per això ha de revisar la seva vida i esbrinar on es troba"

Aquesta és la definició que en fa en Paulo Coelho al seu llibre "el Zahir" de l'acomodador. És un llibre que fa un parell de setmanes vaig llegir i em va encantar. També hi ha altres frases que em van quedar:

• Durant 38 dies recorro el camí de Santiago. Quan arribo a Compostel.la comprenc que el viatge de debò comença allà.
• Només cal prestar atenció, les lliçons sempre arriben quan estàs preparat, i si estàs atent als senyals, aprendràs tot el que et farà falta per fer el pas següent.
• Frase per posar a l’epitafi: “es va morir mentre era viu”. Deixar de morir cada dia “per si...” i gaudir de cada moment.

Feia dies (o setmanes, inclós mesos) que divagava l'opció de marxar a l'estranger. El Ferran m'havia aconsellat que no busqués, que no planifiqués, que m'entregués a la vida i que ella m'ho posaria davant. Doncs en aquesta estava, m'havia fet una juguesca amb mi mateix, dues setmanes sense "anestessiar-me" i trobaré el viatge. Les dues setmanes cumplien dilluns passat i cert es que la idea d'anar als EUA ja l'havia pensat. Però el curiós es que la teva parella a la cuina aquell precís dia canti "NewYork-NewYork" i que la bombeta s'encengui. Pot ser no és un senyal però allà i era i ho vaig tenir clar ja que va ser intuitiu i no mental.

No obstant la certesa he trigat una setmana, he tornat a "anestessiar-me", he buscat cinc mil excuses (buscant el millor vol, que si la tornada oberta o no, i jo que sé més) i a punt he estat de deixar-me arrosseguar. Entre mig en Marc em deixa la càmara de fotos dimecres per descarregar-me les fotos del Cavall Bernat i la primera foto que m'apareix és una panoràmica de Nova York!!!!! No tinc ni idea que pintava allà ni li he demanat al Marc. El cert, es que fins ahir no vaig adonar-me que també podria ser una senyal.

Finalment ahir vaig fer el pas i comprar el bitllet a NovaYork. Quina descarrega d'energia quan vaig clickar el botó d'acceptar i va aparèixer la pantalla de confirmació. Ja no hi havia marxa enrere. Vaig fotre un crit alliberador (no sé si por, alegria, nervis... suposo que de tot una mica).

El que fa la ment, tota una setmana donant-li voltes i posant condicionants i en el moment que ja està fet doncs desapareixen totes les pors i a lluitar per allò ja que no hi ha cap altre opció. Imagino que és com un pas que no t'atreveixes a fer en una via pensant si t'aguantaràs. Fins que no et decideixes no avances. Quan el dones ja no et preocupes i et centres en aguantar-te per no caure i continuar endavant.

Doncs això, senyals a part, tinc la certessa que he allunyat una mica el meu acomodador (si més no en aquesta faceta) i tot estar segur que el viatge de debó començarà quan torni, ara em vull centrar a viure al màxim aquesta experiència!!!!!!

Em bé al cap la Isabel que és qui més suport em dóna tot i ser a qui més faig patir. Ahir em va dir que "estava orgullosa de mi". Doncs a mi em falten les paraules per descriure-la a ella. Sigui quin sigui els camins que prenguem cadascú hi ha un llaç que els lligarà en un extrem de la corda: l'amor i l'amistat que compartim l'un per l'altre.