2011: ombres i llums…un any per…

l’any comença amb un cel enteranyinat, gris, fruit de la dinàmica amb q acaba el 2010...dos pilars sostenen, si més no a ells m’aferro, el meu devenir... la meva essència es dilueix en ells, em deixo dur mes q hi vaig...

no ha acabat gener i en tant sols dues setmanes el cel gris es torna negre, de cop, sense previ avís, primer un dels pilars, no acabo de fer-me a la idea, i l’altre...i ara... què?... és el que té perdre de vista el veritable pilar, un mateix...

navego entre ombres, perdut,...arriba la primavera i amb ella un canvi d’aires, nova terra, noves llavors...la brisa del mar em refresca i mica en mica em torna a connectar amb mi...consciència plena...l’estiu passa volant i les llavors comencen a arrelar...

entrem a la tardor i cal començar a comprovar si són prou fortes per sosternir-me...m'alço, tremolo però alhora no caig...començo a caminar, a fluir, a volar...

arriba l’hivern...l’any acaba amb més llums que ombres...el sol escalfa la meva pell...pot ser aquest cel sigui un bon punt de partida pel 2012...si més no avui tinc un somriure i sóc feliç...i això és el q compte...

i a més...el meu primer 6a+ a vista!!!

2011, un any per aprendre d’un mateix...entregar per rebre...

Té sentit?

Aquesta és la pregunta q volta pel meu cap...

Fa ja molt d temps d’ençà q vaig tornar del meu periple pels EUA i Brazil... fa ja molt q hauria d’haver reunit el valor d seure’m i posar un xic d pausa x fer balanç... no tant x compartir, o potser si... compartir-ho amb mi mateix si més no

Pot ser hauria d començar x saber què fa q aquesta vida tingui sentit, almenys x mi, i així poder respondre la pregunta...

Quan vaig tornar ho tenia ben clar, vaig inclòs definir els pilars que volia q regissin la meva vida: ajudar als altres, tenir temps x mi i pels meus, natura i esport

Tant clar ho tenia i tanta energia vaig acumular q vaig buscar una feina q estigues alineada al màxim x assolir aquells pilars... rescat d muntanya va ser l’escollida, q aquí a Catalunya és un grup d’elit dins del cos de bombers...

Doncs bomber ja sóc. Un gran aprenentatge q voler és poder. I q si ho desitges... En fi, no m’esplaiaré amb els periples x assolir-ho. No vull oblidar a la Isabel, sense el seu recolzament... Gràcies...

Tinc ben pressent, i que duri, la satisfacció d treballar en allò q m’omple...

Però... la vida és en si moviment, és en si un riu q no s’atura... i sempre hi ha fites per millorar...com ara... sentir-me

Deixar una relació meravellosa d 15 anys, passar pàgina no des de la raó, però sí amb consciència, respecte i estima per l’altre, agraint tots i cadascun dels dies que hem compartit... segurament la decisió més difícil q he pres però convençut d’ella, convençut des de dins sense cap altre explicació i alhora amb tota certesa. Per què, per seguir creixent...

Què faríeu si tinguéssiu la certesa q us queda poc temps d vida? No seria suficient x decidir viure la vida d’una vegada per totes d’acord amb un mateix des de ja? Decidint pensant en tu mateix i en la teva felicitat. Sembla egoista però penso q si un no és feliç amb si mateix no pot fer feliç als altres, si un no s’estima a un mateix, no pot estimar als altres...

I a la fi, podem tenir la certesa q no és així? Algú ens pot garantir q demà hi serem en aquest món? Així doncs... vull com a mínim intentar ser coherent amb mi mateix...

Així q responent a la pregunta... si sento, té sentit.

Amazonas (II part) i cap a casa

Les fotos del cocodril. Que no era broma!!!!!

Iracildo "Mike Dundee"

.

Al mati arribem puntuals a casa de Mike Dundee (jo ja l'he batejat). Ens porta amb la canoa altra vegada pels boscos indundats, amb la diferencia que ara es de dia i podem gaudir (o patir) de l'entorn. Tens la sensacio que en qualsevol moment apareixera un animal de dins l' aigua o dels arbres. El David li pregunta si tenen serps d' aiugua i l'altre respon que nomes ANACONDAS!!!!!!!! La mare que el va parir. Per sort son molt dificils de veure i tenen por dels humans (doncs apa que jo d'elles). Tot i aixo, nomes de saber que hi ha fa pujar l'adrenalina que dona gust.

Veiem un ocell carpinter, recordeu el pajaro loco, doncs igual, amb el cap vermell i el cos blau i blanc. Logicament taladrant un arbre.

Despres de 2h de passeig en canoa ens endissem per la selva. Pero no per cap cami, si no obrint via amb el machete. L'experiencia es brutal, 4h caminant per dins de la densa vegetacio. Ens explica que la tecnica que emplen per cazar (no hi ha la c trencada en aquest teclat!!!) es netejar un cami on creuen que hi sol passar l'animal i anar-lo recorrent sense fer soroll (preferentment de nit) fins que apareixi l' animal. Esta clar que amb el soroll que cardem el David i jo ens senten d'un hora lluny. O sigui que cazar amb nosaltres missio impossible. Aixo si, veiem petjades i rastres de jaguars i diversitat d'animals que hi conviuen en aquest entorn.

Per rematar la excursio en Mike i jo ens banyem en un riuet ple d'algues i plantes flotant. Imagines que hi ha una anaconda aprop???

Decidim canviar de casa i dormir amb la familia del Mike Dundee ja que al mati ens dura a Alter do Chao en canoa. Agafem els bartols i en Mike ens recull amb la canoa per dur-nos a casa seva. Abans d'arribar parem a pescar amb una posta de sol altrament espectacular. De fet qui pesca es ell mentres nosaltres ens banyem a la platja!!! Tenim 10 peixos que cuinem i jalem per sopar. Delicios.

.

.

Al vespre gaudint d'un espectacle insolit. El cel esta completament estelat a sobre dels nostres caps pero a uns kilometres enlla, a l'altra banda del riu s'esta encadenant una tempesta electrica de llamps i trons. Com, tot aqui, a lo grande. Dura mes d'un hora i sembla com una mascleta. El cel s'ilumina i els llamps sembla que hagin de tocar terra. Ens quedem bocabadats estirats a la sorra fins que la son ens pot.

Haviem de sortir a les 7am cap a Alter do Chao. Pero amb el ritme tropical que duen aqui sortim a les 9am. A la canoa venen la dona i una fiila. Son 4h de trajecte sota un sol abrassador. El David i jo ens cremem que dona gust. Jo encara estic amb el after sun. Per sort fem un parell de paradetes per banyar-nos en platjes paradisiaques i sense ningu mes que nosaltres.

Arribem a Alter do Chao. Segons la guia te una platja preciossa enmig del Tapajos. Resulta que es un poble ple de hotels per guiris (sembla calella, li treu tot l'encant) i a mes la suposada platja es 100 metres de sorra blanca i cal pagar per entrar. Per descomptat, passem de pagar i pirem directament cap a Santarem. Pensar que hi ha gent que enten per aixo vacances i paga una pasta. Nosaltres sense pagar una decima part hem gaudit de millors platjes i conviscut amb els natius. Aquests guiris!!!!!!

Doncs aqui s'acaba la convivencia amb el David. A les 1am jo agafo un mototaxi cap a l'aeroport. M'hagues agradat veurem pujat a la moto amb la gran motxilla a l'esquena i anant a tota hostia cap a l'aeroport. El motorista no va posar cap inconvenient. Es clar que podia haver pres un taxi, pero pagant el triple. El comiat del David breu perque estava ja clapant pero intens. A veure quan ens tornem a trobar company!!!!!!

Aixi que inicio el cami de tornada cap a casa. De Santarem a Belem. Arribo a les 5.30am. Passo el dia fent temps a Belem i a les 4pm avio cap a Rio. Arribo a les 20pm i cap a l'Alberg. Al dia seguent cap a NY. Per sort puc fer un sinpa a l'alberg que falta em feia ja que no volia treure mes reals al caixer. El vol cap a NY son 17h amb escala a Sao Paulo i a Houston. Surt a les 19h i arriba a les 13.30h del dia seguent (crec que divendres). Per sort tots els vols han anat puntuals i sense cap incidencia.

Ara estic a NY a casa del John, l'amic gay de la Deborah que va accedir a acollir-me. Al vespre ens va preparar un sopar a l'altre noi que te acollit (un australia que ha vingut a fer negocis important vins) i a dos amics (un arquitecte i una financera). L' australia va treure 8 ampolles de vi per que les degustessim. Era com fer una cata. Total que entre la borratxera i el jet-lag que duia acumulat hem vaig clapar rapid.

Avui, dissabte, toca compres per la city i dilluns cap a casa. Ja estic al final del viatge. Hem passen pel cap tots els records i no em veig amb cor de copsar amb que hem quedo. El que tinc clar es que ha pagat la pena tant pel que he vist, he experimentat i la gent que he conegut pero sobretot pel que he apres de mi mateix. Aixi que ara toca el mes dificil, posar-ho en practica ja que ara comenca el veritable viatge.

Amazonas

La primera etapa es Belem. L´avio surt amb 13h de retard i per sort ens envian a un hotel amb tot inclos. Aprofitem per jalar, piscina i dormir. El problema es que arribem a Belem a les 2.30h de la matinada i no hi ha bus. Reclamem per que ens paguin el taxi i no hi ha tu tia. Parlo amb un home al que li han perdut la maleta en el mateix vol i accedeix a deixar-nos dormir a casa seva i nosaltres paguem el taxi. No obstant, truca a un nebot que ens be a recollir a l´aeroport aixi que ni el taxi paguem. Sort que hi ha bona gent pel mon. Tot i que aquest havia estat cura 13 anys a Italia. Ara esta casat i amb fills.

De Belem pirem cap a la Illa de Marajo. La illa fluvial mes gran del mon situada a la desembocadura del Amazonas, que alhora es el riu mes caudalos del mon. El viatge en baixell pel riu dura 3h. El David es deixa camelar per un noi natiu que ens veu cara de dolar amb potes. Li paguem birres i sopar. A canvi ens porta a una posada a peu de platja i negocia el preu per nosaltres per que no ens apliquin tarifa gringos. Acaba dormint amb nosaltres i al mati el llarguem. Tant facil com dir-li que no li paguem l´esmorzar i llavors tenia coses urgents a fer. En fi, forma part del joc.

De Marajo tornem a Belem i a les 1.00h de la matinada agafem el vol a Santarem. Arribem en 90 minuts i tampoc hi ha bus. No trobem cap anima caritativa aixi que toca dormir a l´aeroport i estalviar. El problema es que deu ser l´aeroport mes petit del mon. Dormint davant del quiosc de prensa mentres netegen l´aeroport. Be, dir que dormim es un dir.
A les 6am agafem el primer bus cap a la ciutat i busquem un banc que estem tots dos sense pasta en efectiu. El crac del David negocia una posada per 10 reals. Per descomptat cap comoditat. Pero hi ha dos llits que es el que necessitem.
Santarem es brut, lleig i aborrit. Al vespre ens deixem aconsellar per dues pijas i anem a parar a una discoteca de pijos blancs. Ens ignoren que dona gust. Acabem asquejats. Seran gilipolles!!!!! Agafem mototaxi per tornar. Sens dubte, el millor del dia.

Ens aixequem decidits a abandonar quan abans aquest coi de ciutat. El bus que ens havien dit que porta a la Floresta de Tapajos resulta que no passa. La gent no es posa d´acord en quin hem d´agafar. Es igual, agafem un que arriba a prop. Despres d´una hora i mitja per camins de terra arribem a un poblet. Demanem per algu que ens porti en barca a la comunitat mes propera de la Floresta. Dit i fet. En 10 minuts estem a l´aigua en una merda canoa que entra aigua per tot arreu.
Arribem en 45 minuts gaudint de la posta de sol sobre el riu Tapajós. Els colors son espectaculars. Es un afluent de l´Amazonas pero sembla el mar ja que casi no es divisa l´altre marge del riu.

Arribats a la comunitat el primer natiu ens ofereix casa seva. Negociem preu, sopem (arros, pasta i carn, el mateix tots els dies) i a dormir amb les hamaques. Mola. Sense electricitat, privacitat, serveis ni cap comoditat.

Ens aixequem d´hora i fem una excursio per dins de la selva. Esta be pero anem tota l´estona per camins. Veiem arbres gegants, el guia ens explica infinitats de remeis, menjars que fan amb les arrels i plantes. El millor de tot trobar una cabana al mig de la selva amb una samarreta del Barça i topar-nos amb una serp al costat que casi agafem pero que resulta era verinosa i si et pica la palmes en 2h.

De tarda ens banyem al riu. La sorra es blanca i fina, l´aigua transparent i el millor de tot es que es dolça!!!! Al vespre quedem amb un guia d´una comunitat veina per anar amb barca de nit per la selva.

MIKE DUNDEE!!!!!! Resulta que es el millor guia del mon. Ens porta amb una canoa petita per boscos inundats. Il.luminats nomes per la llum del lot. Fa cague pero alhora es al.lucinant. Ens vol ensenyar cocodrils. Passem una hora il.luminant tot a veure si veiem els ulls d´algun cocodril reflexat pero sense exit. Al final ens para en una mena de illa i començem a caminar a buscar-los seguint el seu rastre per la sorra. Estem amb l´adrenalina a flor de pell. El seguim per que a veure qui te collons de quedar-se a la canoa sol a fosques amb tots aquells sorolls. Despres de mig hora per fi enfoquem un cocodril. Esta en una mena d´estanc. De cop enfoquem un altre, un altre i aixi fins un total de sis. Estan a uns 15 metres i mola veure aquells dos punts reflexats en el aigua que et miren. De sobte el guia ens diu que no ens movem i que l´esperem. Es fica en el aigua. Flipem. Pensem que vol fer d´asqué per atraure´ls i que els poguem veure d´aprop. Ens quedem tots dos a fosques mentres ell camina per l´aigua amb el lot. Estem alucinant i cagats. El tio no para de caminar en direccio als cocodrils. Esta boig. S´esta acostant cada cop mes. Ja hi es a tocar. Se sent una capbullida i... ha agafat un!!!!!!!! Torna cap a nosaltres amb un cocodril. Aixo es el puto Discovery Channel!!!!!!! El un cocodril petit. D´uns 50cm. Li dona al David per que l´agafi. Li diem que ens volem fer una foto amb ell pero la camera esta a la barca!!!!! Aixi que refem el cami amb ell als braços. Enfoquem la resta de cocodrils i veiem que es mouen en direccio a nosaltres. El guia ens diu rient que igual un d´ells es la mare i que pot fer 3-4 metres. Joder. Prou d´adrenalina. Per fi arribem a la barca. Ens fem les fotos de rigor pero mirant en tot moment les esquenes. El deixem anar i pugem a la barca!!!!!! La tornada la passem recordant l´aventura ja que encara no donem credit que hagi passat de veritat.
Per descomptat, quedem amb el guia per passar el dia seguent amb ell caçant i pescant.

Al mati... (s´acaba el credit de internet, quan pugui ho completo)

Brasil!!!!! O Rio de Janeiro

Dema fara dos setmanes que vaig aterrar a Rio de Janeiro. Vaig fer escala a Sao Paulo dos dies abans de l´accident d´avio que va costar la vida a unes 200 persones. Quin jinye.

La vida aqui es totalment a un altre ritme. Cap estres. Tot arribara i si no doncs no passa res. La ciutat es bruta i lletja, pero alhora la gent es oberta i encantadora. Estic amb el David a un barri anomenat Gloria no molt lluny del centre i gens turistic. Aixo el fa mes autentic per poder compartir com viuen els carioques (que es com s´anomenen els nascuts a Rio).

La perillositat de Rio per sort encara no l´he sofert. Pot ser per que estem en una zona on no hi ha giris. Toquem fusta ja que aquest vespre anem a una favela a veure una escola de samba i alla pot ser una altra historia.
No obstant el David si que ha patit una mica el xantatge de la policia. El van pillar juntament a un company de pis abans d´arribar jo amb maria i els van extorsionar per treure-lis pasta. La resta son histories per no dormir, atracaments, robatoris de cotxe amb pistola a plena llum del dia...

Els dies han anat desgranat entre el placid ritme del dia on hem fet vida normal, res de turisme, i el frenesi de la nit bevent i pixant cerveses. Xerrades sobre temes trascendents i intrascendents. Convivencia en un apartament amb espais reduits, comprant i cuinant tots els apacs, dutxant-se amb aigua freda, la propietaria del pis que porta els seus amics a fumar maria a tot hora, jugant al parxis... Escalada a la zona del Pao de Azucar tot i que la climatologia encara no ens ha permes pujar-lo fins adalt. Dilluns sera la darrera opcio si l´Alan, el noi amb qui anem pot. Aquesta setmana porta tots els dies nuvols i plovent. La passada vam poder gaudir del sol a estones.

Aquests dies s´han celebrat els jocs panamericans a Rio i hem pogut veure perdre a la seleccio de futbol de Brasil contra Equador a Maracana i veure guanyar a les brasileres de volley platja (molt mes espectacular i alhora un plaer per la vista).

Dimarts marxem cap a l´Amazones. La idea es passar per Belem i despres arribar a Santarem on, si tot va be (anem a cegues ja que el David va descuidar la guia de Brasil en una cabina i en 5 minuts ja havia volat), conviurem uns dies amb indigenes a la selva. Segons el David dormint amb hamaques, caçant i mejant piranyes. Jo tinc mes por dels mosquits i de les serps que de cap altre cosa. No mentida, tinc mes por de perdre cap dels dos avions de retorn a Rio el dia 8 que em farien perdre el vol a NewYork del dia 9. I tal com funcionen els avions aqui es força probable que aixo passi. A mes, la situacio dels controladors aeris es molt tensa despres de l´accident i no es descarta una vaga. Total, a l´aventura i a veure que passa.

Ipanema. Aqui et poses calent faci sol o no. I es que les brasileres son les reines del tanga.

Volley platja a Copacabana. Brasil vs Mexic

Res millor que un banyet despres d´escalar. Ara entenc les pintes dels giris quan venen a Barna!!!!!! David, quin palmito nen!!!!! (espero que quan vegis la foto publicada jo ja estigui a Barna, cuanto cabron). Per cert, la foto meva es per flipar, dos segons despres estava amb els peus a terra, que era un 7a!!!

Les vistes des del Cristo son espectaculars. Pero que aixo sigui una de les 7 meravelles del mon. Manda huevos!!!!

Yosemite: ei bou, anem a trepar!!!!!

En Dimitri es un fumador empedernit. Fuma uns 30 cigarrets al dia. Sortim de San Francisco a les 4am i arribem a Yosemite a les 8.30am. Anem al camp4, al dels escaladors i com ja es habitual, trobem plaça. A peu del Capitan!!!!!!
El piassatge es apabullador. A mes hi ha totes les advertencies de no deixar res de menjar ni res que faci olor a l´abast dels osos que ho fa encara mes interessant. L´ambient al camp4 es fantastic. Esta ple d´escaladors.

Decidim anem a fer un treck a les catarates. Son varies milles de pujada i en Dimitri rapidament es cansa. A mes a cada pausa descansa fumant un cigarro. Em cau de puta mare pero aixi no arribarem mai. Decidim trobar-nos al camp4 i anar cadascu al seu ritme. Les vistes des de d´alt son espectaculars amb el Half Dome dominant el paissatge.

El dia esta be pero jo vull trepar, que estic a Yosemite!!! Poso un post en el taulell d´anuncis buscant partner pero no hi ha sort. Es fa fosc. Passejant pel camp4 sento dues noies parlar catala. Resulta que han vingut a escalar, acaben d´arribar i tambe van un xic perdudes. En dos minuts s´ajunta a la conversa un altre catala. Tambe escala i porta 10 dies. Esta amb dos catalans mes que han estat escalant el Capitan durant 3 dies i dema descansaran. Amb la qual cosa podrem utilitzar el seu material. De puta mare. Dema a trepar!!!!!!!!

Quedem a les 6.30am. Resulta que les noies son unes maquines i pujen 8a+ a vista. Ambdues son de Mallorca, una es diu Ruth Planells que ha estat sotscampiona d´Espanya i parella de l´Andrada 8 anys i l´altre Neus. El noi es diu Edgar, es de BCN i es guanya la vida com a monitor d´esports (parapent, submarinisme, escalda...). Ells fan primer una via llarga i despres fem tots 4 esportiva. Escalo en top rope 3 vies. Que diferent que es la roca i el tipus d´escalada aqui. Fissures, has de posar les mans fins al fons, placa... Pero estic en bones mans. M´assegura la Ruth i l´Edgar i jo asseguro a la Ruth. Al migdia ens banyem al riu i al vespre sopem amb els altres dos nois catalans que han escalat el Capitan (Pau Gomez alias piuet i David Sanabria) i el Dimitri. Es l´aniversari del David i fotem una barbacoa i una bona festa per celebrar-ho.

Al mati les noies i l´Edgar marxen a escalar i el Dimitri i jo agafem el cotxe per anar a veure el mirador de la vall i les Sequoias (els arbres mes antics del mon, 2500 anys) i cap a San Francisco. Quina rabia no poder quedar-nos mes dies!!!! El temps sens tira a sobre i aquests americans condueixen molt lents. Hem de tornar el cotxe abans de les 19pm aixi que toca correr i avançar en linia continua. Quina cremada d´adrenalina. Estic segur que encara se´n recorden de la meva familia.

Arribem pels pels. A dormir a l´alberg i al mati cap a l´aeroport i cap a Rio via Houston!!!!!!

La Ruth i la Neus
El Half Dome
El Capitan. 900metres de roca per trepar. Increible.

Em prometo tornar a Yosemite en uns anys, quan tingui prou nivell, per passar-me unes setmanes escalant.

San Francisco: cara o creu

Quin fred que carda en aquesta ciutat!!!! Te un microclima degut a l´aire fret d´Alaska i a l´aigua calenta del sud que fa que hi hagi molta boira. La ciutat esta en una bahia i el Golden Gate Bridge uneix els dos costats. Pero hi ha encara un altre pont mes llarg encara tot i no ser tant famos. He trigat dos dies en poder veure´ls sense boira pero ha pagat la pena. La ciutat esta plena de colines i per aixo els seus famosos carrers amb dunes per on circulen els tranvies. La ciutat ter forca vida i tribus urbanes. El barri hippy amb nostalgics dels 60-70 on a les seves botigues pots trobar de tot. Els gays, lesbianes i transexuals abunden per tot arreu. Per algo es la ciutat mes lliberal dels EEUU. Els locals de festa, baretos per les birres. Hi ha un famos club d´intercanvi de parelles, per gays, lesbianes, heteros... El barri xines (el mes maco i el segon mes gran dels EEUU), Russian Hills, Fisherman´s... En fi el que vulguis.

Ara, el mes impressionant el tour per Alcatraz. Tenen les millors vistes de la ciutat pero quina putada estar tancat tenint a tocar tant a prop la llibertat. Es realment sobrecollidor ja que les dimensions de on vivien (celes, menjador, cuina, llibreria, pati...) son ridicules. I pensar que s´hi estaven anys. Aixo si, els americans han montat un showtime que t´expliquen com es van fugar, el moti que va haver... Realment paga la pena.

Aixo si, jo en aquests dies estava en una altra lluna. Pel meu cap nomes rutllava la idea de deixar els EEUU i canviar de pais. Definitivament estava cansat dels americans. No se si es que no hi ha hagut feeling o simplement necessitava un canvi d´aires. Les opcions eren Mexic amb el Timo, Mexic amb la Ersilia, Brasil amb el David, Argentina o continuar per EEUU. Argentina descartada perque es hivern, Ersilia descartada perque torna a EEUU el dia 1. La opcio de Mexic amb el Timo es la mes barata, l´idioma cap problema i a mes puc continuar practicant angles amb ell. Visitaria les runes mayas, cancun... Aixo si, cada dia en un lloc diferent i voltant sense parar. La opcio de Brasil es super cara pero em puc estalviar l´allotjament durant dues setmanes. Mentalment Mexic era la millor opcio pero no estava segur.

D´altra banda, tampoc trobava ningu amb qui compartir cotxe per anar a Yosemite. Els dies passaven i no sabia que fer. Al final, vaig optar per deixar que la vida tries per mi i acceptar el que fos. Cara Brasil, creu Mexic. I va sortir cara!!!! Aixi que cap a Brasil!!!!
Vaig contractar el vol (amb varis problemes per que no acceptaven targeta que no fos americana) i al moment vaig tenir tres propostes per anar a Yosemite.

Una era d´un gay de 51 anys amb qui vaig anar a passejar per la costa del Golden Gate Bridge per la tarda. El tiu es un artista bohemi pero no va haver feeling. Crec que va ser mutu. L´altre, tambe via craiglist.com, no es va concretar. I finalment, en Dimitri, un noi grec de 32 anys que esta fent la volta al mon durant un any. Ens vem entendre rapid. Aixi, que cap a Yosemite plegats i despres cap a Rio de Janeiro.