L'acomodador

" l'acomodador: en la nostra vida sempre hi ha un esdeveniment que provoca que deixem de progressar. Un trauma, una derrota especialment amarga, un desengany amorós, o fins i tot, una victòria que no acabem d’entendre, que fa que ens acovardim i no tirem endavant. El primer que necessita un xaman, en el procés de creixement dels seus poders ocults, és deslliurar-se d’aquest acomodador i per això ha de revisar la seva vida i esbrinar on es troba"

Aquesta és la definició que en fa en Paulo Coelho al seu llibre "el Zahir" de l'acomodador. És un llibre que fa un parell de setmanes vaig llegir i em va encantar. També hi ha altres frases que em van quedar:

• Durant 38 dies recorro el camí de Santiago. Quan arribo a Compostel.la comprenc que el viatge de debò comença allà.
• Només cal prestar atenció, les lliçons sempre arriben quan estàs preparat, i si estàs atent als senyals, aprendràs tot el que et farà falta per fer el pas següent.
• Frase per posar a l’epitafi: “es va morir mentre era viu”. Deixar de morir cada dia “per si...” i gaudir de cada moment.

Feia dies (o setmanes, inclós mesos) que divagava l'opció de marxar a l'estranger. El Ferran m'havia aconsellat que no busqués, que no planifiqués, que m'entregués a la vida i que ella m'ho posaria davant. Doncs en aquesta estava, m'havia fet una juguesca amb mi mateix, dues setmanes sense "anestessiar-me" i trobaré el viatge. Les dues setmanes cumplien dilluns passat i cert es que la idea d'anar als EUA ja l'havia pensat. Però el curiós es que la teva parella a la cuina aquell precís dia canti "NewYork-NewYork" i que la bombeta s'encengui. Pot ser no és un senyal però allà i era i ho vaig tenir clar ja que va ser intuitiu i no mental.

No obstant la certesa he trigat una setmana, he tornat a "anestessiar-me", he buscat cinc mil excuses (buscant el millor vol, que si la tornada oberta o no, i jo que sé més) i a punt he estat de deixar-me arrosseguar. Entre mig en Marc em deixa la càmara de fotos dimecres per descarregar-me les fotos del Cavall Bernat i la primera foto que m'apareix és una panoràmica de Nova York!!!!! No tinc ni idea que pintava allà ni li he demanat al Marc. El cert, es que fins ahir no vaig adonar-me que també podria ser una senyal.

Finalment ahir vaig fer el pas i comprar el bitllet a NovaYork. Quina descarrega d'energia quan vaig clickar el botó d'acceptar i va aparèixer la pantalla de confirmació. Ja no hi havia marxa enrere. Vaig fotre un crit alliberador (no sé si por, alegria, nervis... suposo que de tot una mica).

El que fa la ment, tota una setmana donant-li voltes i posant condicionants i en el moment que ja està fet doncs desapareixen totes les pors i a lluitar per allò ja que no hi ha cap altre opció. Imagino que és com un pas que no t'atreveixes a fer en una via pensant si t'aguantaràs. Fins que no et decideixes no avances. Quan el dones ja no et preocupes i et centres en aguantar-te per no caure i continuar endavant.

Doncs això, senyals a part, tinc la certessa que he allunyat una mica el meu acomodador (si més no en aquesta faceta) i tot estar segur que el viatge de debó començarà quan torni, ara em vull centrar a viure al màxim aquesta experiència!!!!!!

Em bé al cap la Isabel que és qui més suport em dóna tot i ser a qui més faig patir. Ahir em va dir que "estava orgullosa de mi". Doncs a mi em falten les paraules per descriure-la a ella. Sigui quin sigui els camins que prenguem cadascú hi ha un llaç que els lligarà en un extrem de la corda: l'amor i l'amistat que compartim l'un per l'altre.