What about me and myself

Dimecres 13 de juny. Dit i fet. Baixo a esmorcar. Hi ha la Veronica, de Alacant i seu xicot alemany. Enlloc de comprar un pis i hipotecar-se han decidit deixar les feines i viatjar per tot el mon durant un any. Quina noia mes maca i quina energia que despren. Davant seu hi ha un noi alemany, en Timo. Ves per on te llogat un cotxe i esta buscant algu per visitar els parcs nacionals del voltant. Te previst marxar en 15 minuts. Em pregunta quan puc marxar. JA!!!!!!!! Decidim compartir despeses. Comprem queviures i una nevera. El cotxe es un Dodge immens que esta de puta mare. En 30 minuts ja torno a estar on the road!!!!!! Aixo es increible. Per davant 10 dies amb un perfecte desconegut pero amb una ilusio que no toco de peus a terra.

Primera parada, Zion NP. Diuen que despres de Yosemiti es el millor lloc per escalar. Quines parets, 600metres!!!!! Fa vertigen nomes de mirar desde abaix. Es espectacular. Fem un primer hike suau de 3 milles.

Trobem placa al campground dins del parc (i aixo que la guia diu que es impossible en aquesta temporada sense previa reserva amb forca antelacio). Dormim al terra amb un cel espectacular. Si mal no recordo es el meu primer vivac a la meva vida. Estic emocionat. Tot va sobre rodes.

14 de juny. 6.00am. Decidim fer un hiking de 12.9km fins a l'observatori del canyo. 6.4km de pujada i 6.4 de baixada sota un sol abrassador. Quina pallissa pero quin paissatge. Colors del gris al groc passant pel vermell i el taronja. El verd de la vegetacio. Llangardaixos i esquirols per tot arreu. Falcons i aguiles reals. Vistes espectaculars.

Aixo si, ni un sol escalador. Es epoca de cria de no se quines aus i no deixen. I la gent fa cas!!!!!! Aixo es un crim!!!!!

El parc es un gran canyo i les parets reflecteixen els diferents nivells de l'aigua al llarg del temps.
America es el pais de les autocaravanes. A quina mes gran. Els serveis son increiblement nets i sempre hi ha paper.

Bany al riu i cap a Bryce NP.

Zion Canyon NP

A en Timo li agrada el rock & roll. Jo llegeixo el meu llibre de gramatica per millorar l'angles mentres ell condueix. Sopem a un bar de cowboys. Tambe trobem placa al campground dins del NP. La sort segueix de cara.

Ja es fosc i els rangers (guardes de tots els NP) han montat un munt de telescopis per veure les estrelles i fan explicacions de les diferents constelacions. Amb aquest cel es facil veure-les totes. Tornem a fer vivac!!!! En Timo ja esta cansat per que abans de Las Vegas ja ha estat a Yosemiti i no dorm be al terra. Jo en canvi, estic contentissim de poder gaudir de la natura en estat pur.

15 de juny. La nit ha estat fresqueta. He somiat amb la feina. L'Isma, un company de l'EGB treballava a Aventia. Parlava amb ell per saber com anava tot i millor no tornar. M'he despertat i ja era de dia. En Timo segeix dormint. Marxo a meditar a dalt de la colina i oh sorpresa, la vall de Bryce als meus morros. Guau!!!!!! Quin espectacle de la natura. Quina energia. Quin fluir. No se en quin moment de la meditacio he tingut la claretat que tornare a la feina per arreglar l'atur i a buscar una altre feina. No vull donar-li mes voltes per que em fa vertigen a la que hi posso ment. Ja es veura.

Bryce NP

En Timo s'aixeca cansat i amb febre. No ha dormit be i te els peus amb llagues de les caminates. Per sort Bryce es el NP mes petit i es pot veure perfectament en pocs metres dalt de la vall. Decidim anar a Page i dormir en un motel amb un llit com deu mana.

Condueixo jo. Tenim un GPS (puto GPS). Posem l'adreca i cap a Page. La primera carretera es una highway, la segona una comarcal, la tercera es una de terra pero ample (30 milles i nomes trobem un cotxe). Aixo no pinta be. La seguent interseccio ens porta a un cami de carros enmig del dessert. 24 milles mes per endavant fins la seguent interseccio que segons el GPS esta a prop d'una highway. Li dic al Timo que millor tornem enrera. Com bon alemany es un capgros i el GPS mana. Triguem 90 minuts en fer les primeres 20 milles. El cotxe rasca constantment amb les pedres per sota. La primera pedra en Timo renega de com condueixo temeros del que dira la companyia on ha llogat el cotxe. No obstant, vol continuar seguint al GPS. La primera vegada que ens quedem encallats a la sorra es queda en blanc. No sap que fer. Igual es pensa que vindra l'helicopter del RACC. Baixo del cotxe, busco fustes per poder tenir traccio a les rodes i ens ensortim. A partir d'aqui ja no torna a renegar i em guanyo la seva confianca.
De la milla 20 a la 23 triguem 1h!!!!! Cada 50 metres hem de parar per veure com sortejar les pedres que hi ha al cami, superar rampes o desnivells. El cotxe rasca per tot arreu. Encallem 3 o 4 vegades mes a la sorra. OK. Quan ja nomes queda 1 milla per la seguent interseccio la "carretera" s'acaba. Ahhhhhhh!!!!!!! Per sort, cap dels dos perd els nervis. Aixo si, deixem anar uns crits per descarregar la mala llet.
Demanem al GPS que recalculi la ruta per tornar a Bryce i ens diu que una merda. Que no te cobertura!!!!! Aixi que estem al mig del dessert perduts, amb un sol que espatarra i sense telefon. Tenim la gasolina justa per fer arribar a Page. Per descomptat no ens hem topat amb cap cotxe en els darrers 40 milles. Hem de tornar a refer tot el cami i el problema es que hi ha diverses interseccions pel cami i trams on el cami no esta ben dibuixat. GUAIIII. En Timo esta bloquejat. Per sort tinc una bruixola i li dic que anem cap al nordoest. Despres de 2 hores mes arribem a la primera carretera de terra!!!!! Estem salvats.
Per acabar de rematar la jornada, trobem un cami alternatiu per anar a Page sense haver de tornar a Bryce. Es un cami de terra i en un moment passo per sobre d'una serp. Per sort no la trepitjo. L'adrenalina esta tant alta que tot i que els tinc panic paro el cotxe i m'apropo a menys d'un metre a tirar-li una foto.

Ara tot son riures i una experiencia per explicar. Probablement el millor record de tot el viatge. Aixo uneix i a partir d'aqui la nostra amistat es reforca. Passem la resta del viatge parlant i explicant-nos aspectes personals (parelles, hobbies, pors, ...). Aixo si, no deixa de ser un capgros que vol tenir-ho tot planificat i tracta de imposar el seu criteri. A mes, te poca paciencia i quan li faig repetir quelcom perque no l'entenc rebufa. Pero em cau be i m'esta ajudant a treballar aspectes del meu personatge. Aixi que millor m'entrego a deixar que ell porti el control que es el que jo sempre intento fer.

Tot i les rascades el cotxe nomes ha perdut una proteccio del carter i te unes quantes rascades. Sembla mentida. Finalment arribem a Page i el millor es que el Motel te piscina.

16 de juny. Visitem l'Antelope Canyon. Es espectacular les fotos que surten sense flash amb els ratjos de sol. Despres visitem el Hourseshoe del rio Colorado. Quin vertigen. Aqui tot es enorme. Per la tarda a visitar el Navajo National Monument. Tot i que el pla era anar cap a Monument Valley i dormir a mig cami en Timo vol tornar a Page. Doncs accedeixo tot i que no em ve de gust. Per compensar-ho en Timo em convida al cine a veure els 4 Fantastics.

Antelope Canyon
HorseShoe riu Colorado
Navajo National Monunent

17 de juny. Anem a Monument Valley atravessant la reserva india dels Navajos. Res de indis amb plomes. No puc entendre com poden viure a mig del dessert sense cap servei a centenars de milles. Monument Valley es realment com les pelicules de l'oest. Tornem a parlar sobre on anar. La idea era Arches NP o Chelly pero ves per on tornem a Page per intentar anar a Wave. Aixo comenca a semblar aquella pelicula del Dia de la Marmota. En fi, compto fins a tres, respiro fons i accedeixo. Suposo que cal entregar per rebre... El cert es que part de rao no li falta. Estem a Monument Valley que es un dels llocs mes impressionants i no li donem importancia perque portem dies veient meravelles de la natura a quina millor.
Fem unes birres i uns billars, rises i a dormir a les 2am. Aquest poble esta mort a partir de les 1am. Que diferent que es dels llatins.

Monument Valley

18 de juny. Madruguem per aconseguir un passe per veure Wave (nomes donen 30 per dia). Aconseguim un per dema!!!! Per fi avui no dormim a Parge. Visitem la pressa del llac Powell i anem al Grand Canyo del Colorado a la part nord (aquest era el pacte per dormir a Page!!!!). La part nord es la menys visitada. Impressionant!!!!! Fem un parell de hikes curts. La sort ens segueix acompanyant i tot i que hi ha un retol que diu que el campground esta complert demano al ranger i hi ha hagut una cancelacio de darrera hora!!!! Aixo ens permet veure la posta de sol i la sortida de sol a peu del canyo. Guauu!!!!!!! I per descomptat, dormir sota les estrelles.

19 de juny. 4.30am. La sortida de sol es maca, pero collons, que d'hora que surt!!!!!
Condueixo fins a Wave. Quin plaer conduir per les carreteres americanes. No es pot correr molt i tothom respecte els limits. Jo no.
Wave es un grup de muntanyes on s'aprecia els diferents nivells de l'aigua a mesura que es va assecar el mar i formar els canyons que hi ha a tota la zona. L'efecte es ESPECTACULAR tant per les formes que sembla que estiguis enmig de les ones del mar com pels colors. A mes, les parets conviden a escalar!!!! L'unic problema es que per arribar-hi cap caminar unes 4 miles per mig del dessert amb un sol de justicia. I 4 miles per tornar, of course. Acabem destrossats. En Timo te els peus destrossats. Aquest cop no renego i abans que ell ho suggereixi accedeixo a tornar a PAGE!!!!!!!!! Que be que senta la piscina.

Wave
20 de juny. Avui es l'aniversari de Timo. El plan era anar directament al Grand Canyo a la part sud i estar els dos dies que ens queden abans de tornar el cotxe a Las Vegas. En Timo pensa que amb un dia mes que suficient. Aqui si que em quadro. Estar tant a prop d'una de les 7 meravelles del mon i no gaudir-les!!!! Finalment passem el mati al llac Powell i conduim a la tarda fins al Gran Canyo a la vertent sud. Tornem a trobar lloc al campground. Perfecte. Podem tornar a veure la posta de sol dins del canyo. Fem unes birres per celebrar l'aniversari. Dema al mati jo fare un hike de 12,5 miles per anar a dins del canyo. En Timo es quedara dormint. No podre quedar-me a dormir a dins del Canyo pero com a minim el visitare a fons (tampoc se si podria per que cal un permis i cal demanar-lo amb antelacio).

Grand Canyon

21 de juny. 3.40am El cel esta completament estrellat. Em moro de son pero alhora d'ilusio per poder anar fins al ben mig del canyo. Arribo al punt de partida del hiking a les 4.47am. Encara es fosc. Trigo 5h en baixar i pujar. Per mi tot un record i un record inborrable. Ha estat una excursio preciossa. Calia fer-ho d'hora per que quan el sol pica (a partir de les 10am) es quasi impossible caminar. El paissatge es impressionant. Arribo fins a un mirador a uns 100m per sobre del riu Colorado. No hi ha ningu en 360°. Et sents insignificant alla enmig. Les dimensions sons apabullants. Increible.
La pujada es fa dura pero paga la pena.
Arribo al campground i el Timo no hi es. Igualment em foto una dutxa. Mango tovallola, xampu... Que be que em quedo!!!! Aprofito la resta del mati per anar als miradors del Grand Canyo amb el shuttle bus intern.
Es interessant veure que en aquesta zona dels EEUU no hi ha la barreja racial de Nova York (negres, orientals, hispans... Mulates amb ulls de xinesa). Hi ha pocs negres i no estan barrejats.

A les 14h ens retrobem. En Timo ha tingut un mal mati. La seva novia esta patint una depressio per falta d'autoconfianca i avui han discutit per telefon. Ens resta un dia. Jo he quedat satisfet i no tinc cap problema en deixar el Grand Canyo. Ell gairebe ni l'ha vist. Pero pel que sigui, no es del seu interes. Decidim tornar a Zion NP i fer dema un hike pel riu.
Recollim a la carretera a un noi que fa autostop. Es diu Nico. Es de Denver i va a Las Vegas a buscar-se la vida. Donat que nosaltres tambe anirem dema al vespre decideix venir amb nosaltres a Zion primer.
El campground de Zion esta complert pero trobem un motorista que accedeix a compartir la seva parcela amb nosaltres. Tornem a dormir fent vivack i fa una ventada del quince. No obstant, estic tant cansat de la caminata al Grand Canyo que dormo com un tronc.

22 de juny. La caminata pel riu es dura ja que estas mirant tota l'estona on trepitjes per no torcar-te el tornell pero si mes no ens podem remullar tot el dia. Mola molt estar amb parets de 100-200m d'alcada a banda i banda. A la tarda tornem a Las Vegas. Deixem a Nico a la porta de l'alberg i cap a la piscina i aprofitar que fan una barbacoa per sopar. Despres a visitar l'strip fins les 5am. Tornem a l'alberg que ja es de dia!!!!!!

Del 23 al 25 de juny. LEAVING LAS VEGAS!!!!!

Per fora tot es precios i ple de llum. Per dins els casinos son tots iguals. Jo no li se trobar cap encant. El que si que son maques son les noies. L'unic problema es que no saps quina es prostituta o quina no.

Passem 3 nits a Las Vegas. Dic nits per que els dies no compten. Piscina, partits del volley a la piscina i poca cosa mes. Ara be, la nit es per gaudir-la. Es com WaltDisney pero per adults. Timo juga a poker i perd. Anem a un stripclub. Guauu!!!! Mirar pero o tocar (sense pagar, clar). Quines dones. D'escandol!!!!!!! No aconseguim arribar cap nit abans que el sol surti.

De Rochester a Las Vegas

Dimarts 12 de juny. Vol de Rochester a Las Vegas, via Philadelphia. Sortida a les 11.44am. Arribo a l'aeroport a les 10.30am. No se perque collons he fet la maleta. La noia de seguretat l'obre davant dels meus nassos i sense escrupols la regira de dalt a baix, rebrega tota la roba i es queda tan ample. Aixo si, ni se t'acudeixi intentar tornar a tocar-la per posar be les coses que t'arresten. Resulta que hi ha una gran tempesta a Philadelphia i no deixen despegar cap avio. Son les 5.00pm. Ja han replanificat tres vegades l'hora de sortida. El vol que havia de sortir a les 9.00pm ja esta cancelat. La propera previsio es a les 7pm. El noi del mostrador accepta el que esta clar, avui no sortira cap vol a Philadelphia. Aixi que em canvia el vol per un altre via Chicago que surt a les 7.20pm i arriba a Las Vegas a 2.40am (o a les 11.40pm hora de Las Vegas, hi ha 3 hores de diferencia entre NY i Nevada). Per sort aquest vol no pateix cap retard. El vol fins a Chicago es fa ame. S'asseu al meu costat una noia molt maca que va a Texas a impartir formacio als nous empleats de la delegacio d'una empressa d'assegurances.
Espero a l'aeroport de Chicago la connexio davant un televisor mirant el tercer partit de la final de la NBA. Amb tanta publicitat tot just puc veure el segon quart.
A l'avio cap a Las Vegas tinc al costat al tipic caches de qualsevol gimnas que no diu ni mu. Impressionant la quantitat de llum que hi ha arribant a Las Vegas. Sembla un immens fluorescent de color groc enmig de no res. I de fet, aixi es. L'aeroport esta al ben mig de la ciutat. Espectacular!!
Llarga espera pel bus a l'alberg. Per sort em surt gratis (no tinc l'import just i la conductora no retorna canvi). Son la 1.00am i estic a Las Vegas. Aixi que tot i el cansament toca veure l'ambient. L'alberg esta un xic lluny de l'strip i a la zona hi ha una fauna sospitosa (prostitutes, negres oferint-te drogues i jo se que, homeless...). Leaving Las Vegas? Fa un xic de respecte caminar tot sol pero que hi farem. Per sort aqui hi ha casinos a tot arreu. El downtown esta a prop, hi ha els primers casinos que es van obrir. Son una mica cutres pero pitjor fila fan els ludodapes de dins. No entenc res de cap joc. Passo de jugar res i a les 3.00am al llit.
La calor es certament insuportable a l'habitacio tot i l'aire acondicionat. L'habitacio es un desastre. Tot plegat males vibracions . Decideixo que quan m'aixequi anire a llogar un cotxe i visitar els parcs naturals del voltant (grand canyon, zion, bryce, monument valley...). Seria ideal trobar algu amb qui poder compartir les despeses del viatge.

El show de Truman

Recordeu la pelicula? Doncs tal qual. Les cases, la gent, les bones maneres... Definir amb una paraula Livonia: TRANQUIL, i a la seva gent: SIMPLES (tot i que amables, simpatics i felicos).

Hi ha una gelateria bonissima (la cambrera tambe, per que totes les cambreres son tan guapes? per la propina?). He llegit el diari local mentres menjava el gelat. Fotos d'un vetera de la 2a guerra mundial al balco de casa seva desenredant la bandera americana i la seva dona mirant-lo, d'un parell de dones tocant en un picnic (varies pagines explicant les virtuts d'aquests actes i el be per la comunitat). Aixo es lo mes destacat del diari a part d'algun anunci d'un meravellos aparell per que trobis paratges atractius en els boscos propers. Aixi d'excitant es la vida aqui. Costums fixes i poques preocupacions. Aixo si, a les 17h tothom a casa, la canalla juga al carrer, els pares arreglen el jardi, pintan la barana o juguen amb la canalla. A les 19h a sopar, una mica de tele i a dormir. He passat davant una perruqueria i no m'he pogut resistir. Amb maquinilla, tisores i navalla. Quince minuts i llestos. He jugat amb els veins (mare i fill) a baseball i basquetball. He llegit a la gespa i jugat amb el gos. El cel al vespre es espectacular, quin fotimer d'estrelles.

En fi, com deia Jim Carrey: por si no nos vemos, buenos dias, buenas tardes y buenas noches!!!! Que dema prenc l'avio cap a Las Vegas!!!!! Vicio, vicio!!!!!!

En Michael i la Irene. Adorables!!!!
Is short enough????
En Tommy i la seva mare.

Welcome to Livonia

Tornar a fer la maleta i a la carretera. Mirar endavant amb independencia de que i qui deixem enrera. Come on!!!! Estic en cami, encara que no sapiga a on vaig.
Passar la frontera per tornar a entrar en EEUU no ha resultat tant dificil. A l'agent no li quadrava que estigui per turisme i vagi a Rochester. Tant lletja es? A on collons vaig???/
Arribo a la terminal i alla no hi ha ningu esperant-me. Com mola. OK, que no cunda el panico. Truco a la Irene i estava a l'altre banda de la terminal. Uffff!!!!!!!!!
Te un cotxe de fa 17 anys i ple de merda (ja em podia imaginar el que m'esperaria). El cotxe es un armatoste que te 17 anys. Anem directament a casa d'un amic seu a Rochester, en Mike, i em porten a dinar en el seu cotxe. El meu equipatge queda en el cotxe de la Irene a la vista. OK, anem a confiar.
Conduim 45 minuts per anar a un restaurant de carretera que la unica diferencia d'un McDonalds es el nom i que poder paguen millor als empleats. Logicament el menu es a base d'hamburguesses, begudes i gelats XXXL. Es dissabte, els pares van amb els nens despres del partit. Es increible l'obessitat de pares i nens, tot i que veient els plats que es foten no es d'estranyar.
Anem a visitar un National Parc que diuen es el Grand Canyon de l'Est. El cert es que es precios. en Mike es un bon jan. Esta divorciat, te 2 filles. Una d'elles viu a Arizona i l'altre amb ell. Es fa fosc, per fi tornem a casa d'en Mike i anem a Livonia, on viu la Irene.
Livonia es un poble petit de 300 habitants a unes 40 milles de Rochester. Segons Irene tots conservadors i republicans (pro-Bush, com en Mike) i nomes hi ha 5 democrates (un d'ells es ella). Els voltants de Libonia esta ple de granjes tipiques americanes (com les que surten a la pelicula de Twister).
La Irene esta separada. 57 anys. Te una filla que viu en un poble proper. Xerra pels colces. Es infermera. Viu en una casa de 2 plantes. El seu marit s'ha venut la casa on estava i ara viu en la part de sota (suposo que coses mes rares s'han vist). Aquests dies esta fora i jo ocupo el seu espai. Tenen un gos de 14 anys. La part de dalt esta en obres, esta ficant parquet. El llit te els llencols usats de la darrera nit que va dormir el marit. Plens de pels de gos i de menjar a dins. Quin fastic. Decideixo que ha arribat el moment d'estrenar el sac de dormir. No obstant, es gratis!!!!!!
Avui hem anat a esmorcar al bar del poble (nomes hi ha un). Mola per que la sensacio de l'America profunda que buscava es pot palpar.
Ara estem a casa del Mike. Ella i ell veient una seria per la tele. Jo porto estona buscant la millor manera d'arribar a la costa oest: tren, avio, lloguer de cotxe, assegurances, hostels, reserves (per dormir dins del Grand Canyon hauria d'haver fet la reserva fa 5 mesos, je, je). Estic saturat. Dema sera un altre dia. Vaig a veure la tele amb ells!!!!

On the road to Canada

Arribo a l'estacio de bus de Boston preparat per anar a Niagara. 12 hores de viatge. Son les 20:30h, 1h abans tal com demanen els de Greyhound. Evidenment aqui no hi ha ni el tato esperant. Tan sols un parell de xineses que son molt obedients. Per fer temps demano l'itinerari del trajecte. Oh sopresa, he de fer dos transbords. Un a Syracussa a les 4 del mati i un altre a Buffalo a les 7 del mati. Arriba una dona d'uns 50 anys, talla XL-XXL i es seu al meu costat. Sembla simpatica. "Where do you go?" li pregunto, va a Rochester (ni puta idea). Viu en un poblet al camp. En cinc minuts m'ofereix que vagi a casa seva a visitar-la. Sona interessant.


Aqui la Irene!!!!


El bus arriba amb 90 minuts de retard. A la merda l'enllac de Syracussa. Ja em veig dormint a l'estacio i a sobre plou tota la nit.

Per sort, el bus arriba fins a Buffalo i m'estalvio el transbord Syracussa (qui els entengui que els compri). Per sort, aconsegueixo dormir entre parada i parada fent marabalismes entre els seients. Al final trobo una bona postura emprant 4 seients, dos pel tors i 2 per les cames.

Logicament perdo el bus de Buffalo a Niagara i a esperar 3 hores al seguent. La faig petar amb una noia que va a Toronto. Va neixer a Anglaterra, quan tenia 12 anys la mare es divorcia i marxa al Canada amb el segon marit. L'any passat tambe es va divorciar del segon marit. Te 2 germans del primer matrimoni i 2 del segon. Estudia fotografia i be d'una convencio a Boston de fotografia per aliments. Ara estan a l'estiu i estalvia treballant a un concessionari per les tardes. No enten als americans i esta en contra de Bush. Com la resta dels canadencs amb qui he parlat. Una historia mes a la carretera.

Per fi arribo a Niagara. 5 minuts per creuar la frontera i ni tan sols em demanen que obri cap bossa. Igualet que per entrar a EEUU.

No tinc paraules per descriure les catarates. L'alberg esta a 25 minuts caminant seguint el curs del riu. La sensacio d'escoltar la remor de l'aigua a messura que t'apropes, la primera imatge quan les veus a la distancia i sobretot, agafar el vaixell (Maid in the Mist) i anar fins a sota d'elles. Guau!!!!!! Crec que es la sensacio mes increible que he viscut fins aquest moment.

Per sort, he encertat triant el canto canadenc, les vistes des de l'america son ridicules. Al vespre les iluminen i son tot un espectacle.





La foto no reflexa la magnificiencia de l'espectacle pero dubto que el record es borri faciment de la meva ment


Al dia seguent, prenc el bus cap a Toronto. 2h de viatge que es passen volant xerrant amb el Will Duarte. Un tio d'uns 35 anys de Sacramento (California) que viatja a Montreal a veure aquest cap de setmana la Formula1. Es un fan de l'Alonsito i del futbol espanyol. Li agrada el Valencia i el Madrid. Trato d'explicar-li que ni alonso, ni che ni merengue. De la Rosa i Barca!!!!! Riem forca i quedem per anar a casa seva si arribo per les seves terres.


En Dennis i la Tere, els amics del Jordi, em venen a recollir a l'estacio de Bus. Tenen una casa maquissima a la periferia de Toronto. La Teresa em porta a visitar la ciutat dos dies seguits. Avui no puc amb la meva anima aixi que prefereixo quedar-me a casa tranquil i passejar el gos.


La CN Tower de Toronto. La mes alta del mon.

Finalment dema marxare cap a Rochester a casa de la Irene a comptartir uns dies al camp i veure com viuen alla. Aixi que tornem a territori Yankeee.

Boston self service

Boston es una ciutat magnifica. Perdres pels seus carrers i gaudir de l'ambient colonial dels seus edificis et transporta en el temps. Realment m'ha encantat.
Hi ha un tour que recorre els principals llocs d'interes i que esta marcat en el terra per una linia vermella. Recordeu a l'Emilio Aragon seguint una linia blanca? Doncs la mateixa sensacio tenia jo.

Ahir vaig estar a Harvard, cuna del coneixement. Vaig poder conversar amb una estudiant d'alla, qui sap si sera algu en el futur, ja que farden d'haver educat varis premis nobels i 5 pressidents dels EEUU. No vaig preguntar si un d'ells era en Bush ja que si no segur que no fardarien tant. Tot i que no crec que aquest home tingui gaires estudis.

L'alberg esta al costat de l'estadi dels RedSox, l'equip de beisbol de Boston. Ahir a la tarda van jugar contra els NY Yankees i havia un ambientas increible (sembla ser que es com un Barca-Madrid). La nit a Boston es plena de bars i pubs i logicament universitaris. Molta festa, que cal que us expliqui. Birres i mes birres. La puta propina obligatoria pels cambrers. Ahir al vespre, amb un frances i un angles vam anar a parar a un bareto on tocaven en directe, uauhhh, quina passada. Cantaven i tocaven de conya.

Aqui a Boston he descobert una tactica per beure gratis. La "tastica" es ben senzilla. A diferencia de Catalunya, aqui la majoria de McDonals (que hi ha un cada 100 metres aprox, pot ser exagero pero hi ha molts) tenen surtidors de beguda self-service (ja sabeu allo de l'america XXL). Per fer-ne us nomes cal que demanis un Meal (menu complert). Et donen el got al mostrador i tu mateix et serveixes (l'unic requisit es doncs, tenir un got). Doncs be, ja fa dos dies que volto per Boston amb el meu got a la bossa i vaig recarregant l'ampolla quan s'acaba. Els insipids treballadors no et diuen res (hello, how are you?, well, thanks i ja esta). Imagino que deuen estar igual de mal pagats que a Espanya i pasen de tot.

Per rematar-ho aquest mati m'he trobat amb un munt de gent que caminava per la vora del riu (on fan les regates els pijos de Harvard). Resulta que era una caminata popular a favor de la SIDA i al final de recorregut, en un parc, havien organitzat una festa amb musica i tot de paradetes que oferien gratis jalar, beure i queviures pels soferts participants (suposo que no conten els meus 100 metres). El cas es que he omplert la panxa i la motxila i de queviures per aquest vespre que prenc un bus fins a les catarates del Niagara a la part de Canada. M'esperen 12h de viatge i espero poder dormir una mica.

Quan trobi un lloc que ho permeti ja penjare alguna foteta de Boston.