On the road to Canada

Arribo a l'estacio de bus de Boston preparat per anar a Niagara. 12 hores de viatge. Son les 20:30h, 1h abans tal com demanen els de Greyhound. Evidenment aqui no hi ha ni el tato esperant. Tan sols un parell de xineses que son molt obedients. Per fer temps demano l'itinerari del trajecte. Oh sopresa, he de fer dos transbords. Un a Syracussa a les 4 del mati i un altre a Buffalo a les 7 del mati. Arriba una dona d'uns 50 anys, talla XL-XXL i es seu al meu costat. Sembla simpatica. "Where do you go?" li pregunto, va a Rochester (ni puta idea). Viu en un poblet al camp. En cinc minuts m'ofereix que vagi a casa seva a visitar-la. Sona interessant.


Aqui la Irene!!!!


El bus arriba amb 90 minuts de retard. A la merda l'enllac de Syracussa. Ja em veig dormint a l'estacio i a sobre plou tota la nit.

Per sort, el bus arriba fins a Buffalo i m'estalvio el transbord Syracussa (qui els entengui que els compri). Per sort, aconsegueixo dormir entre parada i parada fent marabalismes entre els seients. Al final trobo una bona postura emprant 4 seients, dos pel tors i 2 per les cames.

Logicament perdo el bus de Buffalo a Niagara i a esperar 3 hores al seguent. La faig petar amb una noia que va a Toronto. Va neixer a Anglaterra, quan tenia 12 anys la mare es divorcia i marxa al Canada amb el segon marit. L'any passat tambe es va divorciar del segon marit. Te 2 germans del primer matrimoni i 2 del segon. Estudia fotografia i be d'una convencio a Boston de fotografia per aliments. Ara estan a l'estiu i estalvia treballant a un concessionari per les tardes. No enten als americans i esta en contra de Bush. Com la resta dels canadencs amb qui he parlat. Una historia mes a la carretera.

Per fi arribo a Niagara. 5 minuts per creuar la frontera i ni tan sols em demanen que obri cap bossa. Igualet que per entrar a EEUU.

No tinc paraules per descriure les catarates. L'alberg esta a 25 minuts caminant seguint el curs del riu. La sensacio d'escoltar la remor de l'aigua a messura que t'apropes, la primera imatge quan les veus a la distancia i sobretot, agafar el vaixell (Maid in the Mist) i anar fins a sota d'elles. Guau!!!!!! Crec que es la sensacio mes increible que he viscut fins aquest moment.

Per sort, he encertat triant el canto canadenc, les vistes des de l'america son ridicules. Al vespre les iluminen i son tot un espectacle.





La foto no reflexa la magnificiencia de l'espectacle pero dubto que el record es borri faciment de la meva ment


Al dia seguent, prenc el bus cap a Toronto. 2h de viatge que es passen volant xerrant amb el Will Duarte. Un tio d'uns 35 anys de Sacramento (California) que viatja a Montreal a veure aquest cap de setmana la Formula1. Es un fan de l'Alonsito i del futbol espanyol. Li agrada el Valencia i el Madrid. Trato d'explicar-li que ni alonso, ni che ni merengue. De la Rosa i Barca!!!!! Riem forca i quedem per anar a casa seva si arribo per les seves terres.


En Dennis i la Tere, els amics del Jordi, em venen a recollir a l'estacio de Bus. Tenen una casa maquissima a la periferia de Toronto. La Teresa em porta a visitar la ciutat dos dies seguits. Avui no puc amb la meva anima aixi que prefereixo quedar-me a casa tranquil i passejar el gos.


La CN Tower de Toronto. La mes alta del mon.

Finalment dema marxare cap a Rochester a casa de la Irene a comptartir uns dies al camp i veure com viuen alla. Aixi que tornem a territori Yankeee.