Amazonas (II part) i cap a casa

Les fotos del cocodril. Que no era broma!!!!!

Iracildo "Mike Dundee"

.

Al mati arribem puntuals a casa de Mike Dundee (jo ja l'he batejat). Ens porta amb la canoa altra vegada pels boscos indundats, amb la diferencia que ara es de dia i podem gaudir (o patir) de l'entorn. Tens la sensacio que en qualsevol moment apareixera un animal de dins l' aigua o dels arbres. El David li pregunta si tenen serps d' aiugua i l'altre respon que nomes ANACONDAS!!!!!!!! La mare que el va parir. Per sort son molt dificils de veure i tenen por dels humans (doncs apa que jo d'elles). Tot i aixo, nomes de saber que hi ha fa pujar l'adrenalina que dona gust.

Veiem un ocell carpinter, recordeu el pajaro loco, doncs igual, amb el cap vermell i el cos blau i blanc. Logicament taladrant un arbre.

Despres de 2h de passeig en canoa ens endissem per la selva. Pero no per cap cami, si no obrint via amb el machete. L'experiencia es brutal, 4h caminant per dins de la densa vegetacio. Ens explica que la tecnica que emplen per cazar (no hi ha la c trencada en aquest teclat!!!) es netejar un cami on creuen que hi sol passar l'animal i anar-lo recorrent sense fer soroll (preferentment de nit) fins que apareixi l' animal. Esta clar que amb el soroll que cardem el David i jo ens senten d'un hora lluny. O sigui que cazar amb nosaltres missio impossible. Aixo si, veiem petjades i rastres de jaguars i diversitat d'animals que hi conviuen en aquest entorn.

Per rematar la excursio en Mike i jo ens banyem en un riuet ple d'algues i plantes flotant. Imagines que hi ha una anaconda aprop???

Decidim canviar de casa i dormir amb la familia del Mike Dundee ja que al mati ens dura a Alter do Chao en canoa. Agafem els bartols i en Mike ens recull amb la canoa per dur-nos a casa seva. Abans d'arribar parem a pescar amb una posta de sol altrament espectacular. De fet qui pesca es ell mentres nosaltres ens banyem a la platja!!! Tenim 10 peixos que cuinem i jalem per sopar. Delicios.

.

.

Al vespre gaudint d'un espectacle insolit. El cel esta completament estelat a sobre dels nostres caps pero a uns kilometres enlla, a l'altra banda del riu s'esta encadenant una tempesta electrica de llamps i trons. Com, tot aqui, a lo grande. Dura mes d'un hora i sembla com una mascleta. El cel s'ilumina i els llamps sembla que hagin de tocar terra. Ens quedem bocabadats estirats a la sorra fins que la son ens pot.

Haviem de sortir a les 7am cap a Alter do Chao. Pero amb el ritme tropical que duen aqui sortim a les 9am. A la canoa venen la dona i una fiila. Son 4h de trajecte sota un sol abrassador. El David i jo ens cremem que dona gust. Jo encara estic amb el after sun. Per sort fem un parell de paradetes per banyar-nos en platjes paradisiaques i sense ningu mes que nosaltres.

Arribem a Alter do Chao. Segons la guia te una platja preciossa enmig del Tapajos. Resulta que es un poble ple de hotels per guiris (sembla calella, li treu tot l'encant) i a mes la suposada platja es 100 metres de sorra blanca i cal pagar per entrar. Per descomptat, passem de pagar i pirem directament cap a Santarem. Pensar que hi ha gent que enten per aixo vacances i paga una pasta. Nosaltres sense pagar una decima part hem gaudit de millors platjes i conviscut amb els natius. Aquests guiris!!!!!!

Doncs aqui s'acaba la convivencia amb el David. A les 1am jo agafo un mototaxi cap a l'aeroport. M'hagues agradat veurem pujat a la moto amb la gran motxilla a l'esquena i anant a tota hostia cap a l'aeroport. El motorista no va posar cap inconvenient. Es clar que podia haver pres un taxi, pero pagant el triple. El comiat del David breu perque estava ja clapant pero intens. A veure quan ens tornem a trobar company!!!!!!

Aixi que inicio el cami de tornada cap a casa. De Santarem a Belem. Arribo a les 5.30am. Passo el dia fent temps a Belem i a les 4pm avio cap a Rio. Arribo a les 20pm i cap a l'Alberg. Al dia seguent cap a NY. Per sort puc fer un sinpa a l'alberg que falta em feia ja que no volia treure mes reals al caixer. El vol cap a NY son 17h amb escala a Sao Paulo i a Houston. Surt a les 19h i arriba a les 13.30h del dia seguent (crec que divendres). Per sort tots els vols han anat puntuals i sense cap incidencia.

Ara estic a NY a casa del John, l'amic gay de la Deborah que va accedir a acollir-me. Al vespre ens va preparar un sopar a l'altre noi que te acollit (un australia que ha vingut a fer negocis important vins) i a dos amics (un arquitecte i una financera). L' australia va treure 8 ampolles de vi per que les degustessim. Era com fer una cata. Total que entre la borratxera i el jet-lag que duia acumulat hem vaig clapar rapid.

Avui, dissabte, toca compres per la city i dilluns cap a casa. Ja estic al final del viatge. Hem passen pel cap tots els records i no em veig amb cor de copsar amb que hem quedo. El que tinc clar es que ha pagat la pena tant pel que he vist, he experimentat i la gent que he conegut pero sobretot pel que he apres de mi mateix. Aixi que ara toca el mes dificil, posar-ho en practica ja que ara comenca el veritable viatge.

Amazonas

La primera etapa es Belem. L´avio surt amb 13h de retard i per sort ens envian a un hotel amb tot inclos. Aprofitem per jalar, piscina i dormir. El problema es que arribem a Belem a les 2.30h de la matinada i no hi ha bus. Reclamem per que ens paguin el taxi i no hi ha tu tia. Parlo amb un home al que li han perdut la maleta en el mateix vol i accedeix a deixar-nos dormir a casa seva i nosaltres paguem el taxi. No obstant, truca a un nebot que ens be a recollir a l´aeroport aixi que ni el taxi paguem. Sort que hi ha bona gent pel mon. Tot i que aquest havia estat cura 13 anys a Italia. Ara esta casat i amb fills.

De Belem pirem cap a la Illa de Marajo. La illa fluvial mes gran del mon situada a la desembocadura del Amazonas, que alhora es el riu mes caudalos del mon. El viatge en baixell pel riu dura 3h. El David es deixa camelar per un noi natiu que ens veu cara de dolar amb potes. Li paguem birres i sopar. A canvi ens porta a una posada a peu de platja i negocia el preu per nosaltres per que no ens apliquin tarifa gringos. Acaba dormint amb nosaltres i al mati el llarguem. Tant facil com dir-li que no li paguem l´esmorzar i llavors tenia coses urgents a fer. En fi, forma part del joc.

De Marajo tornem a Belem i a les 1.00h de la matinada agafem el vol a Santarem. Arribem en 90 minuts i tampoc hi ha bus. No trobem cap anima caritativa aixi que toca dormir a l´aeroport i estalviar. El problema es que deu ser l´aeroport mes petit del mon. Dormint davant del quiosc de prensa mentres netegen l´aeroport. Be, dir que dormim es un dir.
A les 6am agafem el primer bus cap a la ciutat i busquem un banc que estem tots dos sense pasta en efectiu. El crac del David negocia una posada per 10 reals. Per descomptat cap comoditat. Pero hi ha dos llits que es el que necessitem.
Santarem es brut, lleig i aborrit. Al vespre ens deixem aconsellar per dues pijas i anem a parar a una discoteca de pijos blancs. Ens ignoren que dona gust. Acabem asquejats. Seran gilipolles!!!!! Agafem mototaxi per tornar. Sens dubte, el millor del dia.

Ens aixequem decidits a abandonar quan abans aquest coi de ciutat. El bus que ens havien dit que porta a la Floresta de Tapajos resulta que no passa. La gent no es posa d´acord en quin hem d´agafar. Es igual, agafem un que arriba a prop. Despres d´una hora i mitja per camins de terra arribem a un poblet. Demanem per algu que ens porti en barca a la comunitat mes propera de la Floresta. Dit i fet. En 10 minuts estem a l´aigua en una merda canoa que entra aigua per tot arreu.
Arribem en 45 minuts gaudint de la posta de sol sobre el riu Tapajós. Els colors son espectaculars. Es un afluent de l´Amazonas pero sembla el mar ja que casi no es divisa l´altre marge del riu.

Arribats a la comunitat el primer natiu ens ofereix casa seva. Negociem preu, sopem (arros, pasta i carn, el mateix tots els dies) i a dormir amb les hamaques. Mola. Sense electricitat, privacitat, serveis ni cap comoditat.

Ens aixequem d´hora i fem una excursio per dins de la selva. Esta be pero anem tota l´estona per camins. Veiem arbres gegants, el guia ens explica infinitats de remeis, menjars que fan amb les arrels i plantes. El millor de tot trobar una cabana al mig de la selva amb una samarreta del Barça i topar-nos amb una serp al costat que casi agafem pero que resulta era verinosa i si et pica la palmes en 2h.

De tarda ens banyem al riu. La sorra es blanca i fina, l´aigua transparent i el millor de tot es que es dolça!!!! Al vespre quedem amb un guia d´una comunitat veina per anar amb barca de nit per la selva.

MIKE DUNDEE!!!!!! Resulta que es el millor guia del mon. Ens porta amb una canoa petita per boscos inundats. Il.luminats nomes per la llum del lot. Fa cague pero alhora es al.lucinant. Ens vol ensenyar cocodrils. Passem una hora il.luminant tot a veure si veiem els ulls d´algun cocodril reflexat pero sense exit. Al final ens para en una mena de illa i començem a caminar a buscar-los seguint el seu rastre per la sorra. Estem amb l´adrenalina a flor de pell. El seguim per que a veure qui te collons de quedar-se a la canoa sol a fosques amb tots aquells sorolls. Despres de mig hora per fi enfoquem un cocodril. Esta en una mena d´estanc. De cop enfoquem un altre, un altre i aixi fins un total de sis. Estan a uns 15 metres i mola veure aquells dos punts reflexats en el aigua que et miren. De sobte el guia ens diu que no ens movem i que l´esperem. Es fica en el aigua. Flipem. Pensem que vol fer d´asqué per atraure´ls i que els poguem veure d´aprop. Ens quedem tots dos a fosques mentres ell camina per l´aigua amb el lot. Estem alucinant i cagats. El tio no para de caminar en direccio als cocodrils. Esta boig. S´esta acostant cada cop mes. Ja hi es a tocar. Se sent una capbullida i... ha agafat un!!!!!!!! Torna cap a nosaltres amb un cocodril. Aixo es el puto Discovery Channel!!!!!!! El un cocodril petit. D´uns 50cm. Li dona al David per que l´agafi. Li diem que ens volem fer una foto amb ell pero la camera esta a la barca!!!!! Aixi que refem el cami amb ell als braços. Enfoquem la resta de cocodrils i veiem que es mouen en direccio a nosaltres. El guia ens diu rient que igual un d´ells es la mare i que pot fer 3-4 metres. Joder. Prou d´adrenalina. Per fi arribem a la barca. Ens fem les fotos de rigor pero mirant en tot moment les esquenes. El deixem anar i pugem a la barca!!!!!! La tornada la passem recordant l´aventura ja que encara no donem credit que hagi passat de veritat.
Per descomptat, quedem amb el guia per passar el dia seguent amb ell caçant i pescant.

Al mati... (s´acaba el credit de internet, quan pugui ho completo)

Brasil!!!!! O Rio de Janeiro

Dema fara dos setmanes que vaig aterrar a Rio de Janeiro. Vaig fer escala a Sao Paulo dos dies abans de l´accident d´avio que va costar la vida a unes 200 persones. Quin jinye.

La vida aqui es totalment a un altre ritme. Cap estres. Tot arribara i si no doncs no passa res. La ciutat es bruta i lletja, pero alhora la gent es oberta i encantadora. Estic amb el David a un barri anomenat Gloria no molt lluny del centre i gens turistic. Aixo el fa mes autentic per poder compartir com viuen els carioques (que es com s´anomenen els nascuts a Rio).

La perillositat de Rio per sort encara no l´he sofert. Pot ser per que estem en una zona on no hi ha giris. Toquem fusta ja que aquest vespre anem a una favela a veure una escola de samba i alla pot ser una altra historia.
No obstant el David si que ha patit una mica el xantatge de la policia. El van pillar juntament a un company de pis abans d´arribar jo amb maria i els van extorsionar per treure-lis pasta. La resta son histories per no dormir, atracaments, robatoris de cotxe amb pistola a plena llum del dia...

Els dies han anat desgranat entre el placid ritme del dia on hem fet vida normal, res de turisme, i el frenesi de la nit bevent i pixant cerveses. Xerrades sobre temes trascendents i intrascendents. Convivencia en un apartament amb espais reduits, comprant i cuinant tots els apacs, dutxant-se amb aigua freda, la propietaria del pis que porta els seus amics a fumar maria a tot hora, jugant al parxis... Escalada a la zona del Pao de Azucar tot i que la climatologia encara no ens ha permes pujar-lo fins adalt. Dilluns sera la darrera opcio si l´Alan, el noi amb qui anem pot. Aquesta setmana porta tots els dies nuvols i plovent. La passada vam poder gaudir del sol a estones.

Aquests dies s´han celebrat els jocs panamericans a Rio i hem pogut veure perdre a la seleccio de futbol de Brasil contra Equador a Maracana i veure guanyar a les brasileres de volley platja (molt mes espectacular i alhora un plaer per la vista).

Dimarts marxem cap a l´Amazones. La idea es passar per Belem i despres arribar a Santarem on, si tot va be (anem a cegues ja que el David va descuidar la guia de Brasil en una cabina i en 5 minuts ja havia volat), conviurem uns dies amb indigenes a la selva. Segons el David dormint amb hamaques, caçant i mejant piranyes. Jo tinc mes por dels mosquits i de les serps que de cap altre cosa. No mentida, tinc mes por de perdre cap dels dos avions de retorn a Rio el dia 8 que em farien perdre el vol a NewYork del dia 9. I tal com funcionen els avions aqui es força probable que aixo passi. A mes, la situacio dels controladors aeris es molt tensa despres de l´accident i no es descarta una vaga. Total, a l´aventura i a veure que passa.

Ipanema. Aqui et poses calent faci sol o no. I es que les brasileres son les reines del tanga.

Volley platja a Copacabana. Brasil vs Mexic

Res millor que un banyet despres d´escalar. Ara entenc les pintes dels giris quan venen a Barna!!!!!! David, quin palmito nen!!!!! (espero que quan vegis la foto publicada jo ja estigui a Barna, cuanto cabron). Per cert, la foto meva es per flipar, dos segons despres estava amb els peus a terra, que era un 7a!!!

Les vistes des del Cristo son espectaculars. Pero que aixo sigui una de les 7 meravelles del mon. Manda huevos!!!!

Yosemite: ei bou, anem a trepar!!!!!

En Dimitri es un fumador empedernit. Fuma uns 30 cigarrets al dia. Sortim de San Francisco a les 4am i arribem a Yosemite a les 8.30am. Anem al camp4, al dels escaladors i com ja es habitual, trobem plaça. A peu del Capitan!!!!!!
El piassatge es apabullador. A mes hi ha totes les advertencies de no deixar res de menjar ni res que faci olor a l´abast dels osos que ho fa encara mes interessant. L´ambient al camp4 es fantastic. Esta ple d´escaladors.

Decidim anem a fer un treck a les catarates. Son varies milles de pujada i en Dimitri rapidament es cansa. A mes a cada pausa descansa fumant un cigarro. Em cau de puta mare pero aixi no arribarem mai. Decidim trobar-nos al camp4 i anar cadascu al seu ritme. Les vistes des de d´alt son espectaculars amb el Half Dome dominant el paissatge.

El dia esta be pero jo vull trepar, que estic a Yosemite!!! Poso un post en el taulell d´anuncis buscant partner pero no hi ha sort. Es fa fosc. Passejant pel camp4 sento dues noies parlar catala. Resulta que han vingut a escalar, acaben d´arribar i tambe van un xic perdudes. En dos minuts s´ajunta a la conversa un altre catala. Tambe escala i porta 10 dies. Esta amb dos catalans mes que han estat escalant el Capitan durant 3 dies i dema descansaran. Amb la qual cosa podrem utilitzar el seu material. De puta mare. Dema a trepar!!!!!!!!

Quedem a les 6.30am. Resulta que les noies son unes maquines i pujen 8a+ a vista. Ambdues son de Mallorca, una es diu Ruth Planells que ha estat sotscampiona d´Espanya i parella de l´Andrada 8 anys i l´altre Neus. El noi es diu Edgar, es de BCN i es guanya la vida com a monitor d´esports (parapent, submarinisme, escalda...). Ells fan primer una via llarga i despres fem tots 4 esportiva. Escalo en top rope 3 vies. Que diferent que es la roca i el tipus d´escalada aqui. Fissures, has de posar les mans fins al fons, placa... Pero estic en bones mans. M´assegura la Ruth i l´Edgar i jo asseguro a la Ruth. Al migdia ens banyem al riu i al vespre sopem amb els altres dos nois catalans que han escalat el Capitan (Pau Gomez alias piuet i David Sanabria) i el Dimitri. Es l´aniversari del David i fotem una barbacoa i una bona festa per celebrar-ho.

Al mati les noies i l´Edgar marxen a escalar i el Dimitri i jo agafem el cotxe per anar a veure el mirador de la vall i les Sequoias (els arbres mes antics del mon, 2500 anys) i cap a San Francisco. Quina rabia no poder quedar-nos mes dies!!!! El temps sens tira a sobre i aquests americans condueixen molt lents. Hem de tornar el cotxe abans de les 19pm aixi que toca correr i avançar en linia continua. Quina cremada d´adrenalina. Estic segur que encara se´n recorden de la meva familia.

Arribem pels pels. A dormir a l´alberg i al mati cap a l´aeroport i cap a Rio via Houston!!!!!!

La Ruth i la Neus
El Half Dome
El Capitan. 900metres de roca per trepar. Increible.

Em prometo tornar a Yosemite en uns anys, quan tingui prou nivell, per passar-me unes setmanes escalant.

San Francisco: cara o creu

Quin fred que carda en aquesta ciutat!!!! Te un microclima degut a l´aire fret d´Alaska i a l´aigua calenta del sud que fa que hi hagi molta boira. La ciutat esta en una bahia i el Golden Gate Bridge uneix els dos costats. Pero hi ha encara un altre pont mes llarg encara tot i no ser tant famos. He trigat dos dies en poder veure´ls sense boira pero ha pagat la pena. La ciutat esta plena de colines i per aixo els seus famosos carrers amb dunes per on circulen els tranvies. La ciutat ter forca vida i tribus urbanes. El barri hippy amb nostalgics dels 60-70 on a les seves botigues pots trobar de tot. Els gays, lesbianes i transexuals abunden per tot arreu. Per algo es la ciutat mes lliberal dels EEUU. Els locals de festa, baretos per les birres. Hi ha un famos club d´intercanvi de parelles, per gays, lesbianes, heteros... El barri xines (el mes maco i el segon mes gran dels EEUU), Russian Hills, Fisherman´s... En fi el que vulguis.

Ara, el mes impressionant el tour per Alcatraz. Tenen les millors vistes de la ciutat pero quina putada estar tancat tenint a tocar tant a prop la llibertat. Es realment sobrecollidor ja que les dimensions de on vivien (celes, menjador, cuina, llibreria, pati...) son ridicules. I pensar que s´hi estaven anys. Aixo si, els americans han montat un showtime que t´expliquen com es van fugar, el moti que va haver... Realment paga la pena.

Aixo si, jo en aquests dies estava en una altra lluna. Pel meu cap nomes rutllava la idea de deixar els EEUU i canviar de pais. Definitivament estava cansat dels americans. No se si es que no hi ha hagut feeling o simplement necessitava un canvi d´aires. Les opcions eren Mexic amb el Timo, Mexic amb la Ersilia, Brasil amb el David, Argentina o continuar per EEUU. Argentina descartada perque es hivern, Ersilia descartada perque torna a EEUU el dia 1. La opcio de Mexic amb el Timo es la mes barata, l´idioma cap problema i a mes puc continuar practicant angles amb ell. Visitaria les runes mayas, cancun... Aixo si, cada dia en un lloc diferent i voltant sense parar. La opcio de Brasil es super cara pero em puc estalviar l´allotjament durant dues setmanes. Mentalment Mexic era la millor opcio pero no estava segur.

D´altra banda, tampoc trobava ningu amb qui compartir cotxe per anar a Yosemite. Els dies passaven i no sabia que fer. Al final, vaig optar per deixar que la vida tries per mi i acceptar el que fos. Cara Brasil, creu Mexic. I va sortir cara!!!! Aixi que cap a Brasil!!!!
Vaig contractar el vol (amb varis problemes per que no acceptaven targeta que no fos americana) i al moment vaig tenir tres propostes per anar a Yosemite.

Una era d´un gay de 51 anys amb qui vaig anar a passejar per la costa del Golden Gate Bridge per la tarda. El tiu es un artista bohemi pero no va haver feeling. Crec que va ser mutu. L´altre, tambe via craiglist.com, no es va concretar. I finalment, en Dimitri, un noi grec de 32 anys que esta fent la volta al mon durant un any. Ens vem entendre rapid. Aixi, que cap a Yosemite plegats i despres cap a Rio de Janeiro.

Independence day in Las Vegas

3 de juliol. En Timo i els amics alemany em recullen a les 1pm i de cami cap a Las Vegas. Els amics son en Sebastian de 23 anys, un noi molt maco i noble amb el que conecto molt be i en Chris, tambe de 23 anys i tot un cas. Mai he conegut ningu que tiri mes fotos per minut. Es super narcisista i va a la seva. no es mal tiu pero formen una estranya parella.

En Sebastian li fot canya al cotxe, una pick-up americana de l'any de la catatum, i en 4 hores arribem a Las Vegas. El motel esta efectivament a 200m de l'Strip. El carrer dels casinos, anomenat aixi per que es com sol sortir la gent: despullada, desplomada... Ens fotem un bany a la piscina i a disfrutar de la nit.

Em Sebastian em convenc per jugar a la Rouleta. Total, ja que estic a Las Vegas que menys. Comencem amb 20$. La sort del principiant acompanya i arribo a guanyar 120$. Lo millor es que mentres jugues pots veure el que vulguis. Logic, volen que t'emborratxis. Fem una pausa per anar a veure altres casinos. Em retiro amb 80$ i ell amb 60$ i amb un pedo important. En Timo ja dorm, fa estona que va perdre els 20$. En Crhis tambe marxa a dormir. En Sebastian i jo estem en un nuvol. L'alcohol fa els seus efectes i tornem a jugar. En Sebastian acaba a la par i jo perdo els 80$ i 20$ mes. En total he begut i jugat tota la nit per 20$. Sortim del casino. Son les 6.30am i fa un sol que espatarra. Quin mal als ulls. Els 500m fins al motel es fan eterns.



4 de juliol. No son les 11am i estem a la piscina. La calor es insoportable. Ens canviem i anem a dinar algo. Amb la tonteria fa casi 24h que no hem ingerit res al cos tret d'alcohol. Parem a un McDonalds. Casi no tasto el menjar. El trobo fatal i torno al motel a dormir. El meu cos diu basta. Logicament, cagarrines i febre. Per sort la sesta em senta be. Una salvacolina, pa amb pernil dolc i al vespre tornem a sortir.

A les 9.30pm hi ha programat un castell de focs per celebrar el Independence Day. El suspenen per que tot esta molt sec i hi ha risc d'incendi. Pero que collons esperaven. Si estem al mig del dessert!!!! Qui els entengui que els compri. Aixi doncs, tornem a dins dels casinos que l'aire acondicionat s'agraeix. Aquest cop al Coyote Ugly del NY-NY a veure les noies com es barallen per estar a primera fila de la barra i sentir els ulls de tots els mascles en cel sobre d'elles. A les 2am cap al Hooters Casino a posar-nos encara mes calents amb les cambreres i perdre 20$ mes tontament a la Rouleta. a les 3am al llit que no ens aguantem drets cap dels quatre.

Magnific independence day!!!!! Com a minim a Las Vegas el puto patriotisme sel passen pel forro. La veritat es que s'agraeix.

Coyote Ugly!!!!

5 de juliol. Check out i cap a Los Angeles. Aquest cop condueix en Crhis. Encara li fot mes canya i arribem en 4h. Los Angeles es increiblement gran. Quin entremat de carreteres de N carrils a dins de la ciutat. Descansem a casa de Ron i Crhistine fins a les 9.30pm que em porten a l'estacio de Greyhound per prendre el bus cap a San Francisco. Em despedeixo dels tres. En Timo vol que vagi a Mexic amb ell. El cert es que estic dubtant i forca que fer despres de San Francisco i Yosemiti.

Sort que havia dos busos a la mateixa hora per que el primer estava ple. El viatge a San Francisco, 8 horetes, el passo dormint a batzegades. Arribo a les 7.20am i baix caminant fins a l'alberg. Per sort puc fer el check-in i m'estiro a dormir.

Los Angeles

30 juny. No tinc noticies de Timo. L'ultim que se es que va anar amb els seus amics al Yoshua Tree NP i que te el meu sac de dormir i el meu Anual Pass per visitar els NP. Aixi que espero tornar-lo a veure.
Donat que estic cansat de l'estres d'ahir decideixo passar el dia de relax a la platja. Santa Monica Beach i Venice Beach. Les platjes son maques, igual que a la serie de los Vigilantes de la Playa. Ara, les noies i els tios res a destacar. Esta ple de mexicans i sudamericans. El mes bonic es l'ambient que hi ha al passeig de Venice Beach. Tot de botigues, artistes, i gent venent qualsevol cosa. Com diu la guia, si aterra un extraterrestre passa totalment desaparsebut. Quines pintes. Hi ha per tot els gustos.
Al vespre de compres per 3rd St i Promenade. Quin perill per la Visa. Hi ha rebaixes!!!!! Hi ha molt d'ambient tambe. Sembla la Ramblas. Tambe hi ha artistes actuant, cantant... Esta ple de vida. Mola.



01 juliol. Avui toca visita a Universal Studios!!!! Es com WaltDisney amb atraccions basades amb les pelicules (Terminator, Regreso al Futuro, Pirates del Caribe, Indiana Jones, Mummy...). Esta prou be pero el millor el tour amb bus per les instalacions on fan les pelicules i el tauro de la pelicula Tiburon. Genial. Al vespre, passeig per Hollywood. No te res de glamour, el retol a la muntanya, les estrelles al terre, el Kodack Theatre on fan els Oscars. El millor el Theatre Chinese on hi ha les emprentes al terra dels artistes. La resta esta ple de pobressa i gent intentant guanyar-se la vida a costa dels giris.


02 juliol. Finalment contacto amb Timo per mail. Ens trobarem aquest vespre a casa d'uns coneguts seus a l'altra punta de LA (20 o 30 milles). Aprofito el mati per visitar Beverlly Hills. Rodeo Drive, cases boniques i poca cosa mes. El millor es que en un parc hi ha una carpa on estan dinant gent que esta fent un rodatge a prop. Hi ha unes noies preciosses que per la vestimenta juraria que son actrius porno. No m'atreveixo a preguntar. Pot ser he perdut l'oportunitat de convertir-me en actor porno!!!!!! Pero em conformo amb una foto amb la mes espectacular!!!!! Marxo babejant cap a l'alberg a buscar la motxilla.
Ultim intent de parlar amb Timo per telefon, no hi ha sort. Li dic per mail que vaig igualment. Dos hores i mitja de bus i metro per arribar a l'adreca que m'ha donat. No hi ha ningu!!!! Son les 7pm. Es un barri molt tranquil. Tothom em mira amb recel. Deuen pensar que vull robar. A les 10pm un vei em diu que millor marxi a un alberg ja que la gent pot trucar a la policia (son uns histerics!!!!). Decideixo acceptar tot i que jo estava pensant en dormir a la gespa. Deixem una nota a la porta i em porta a un alberg a 3 milles. L'alberg es cutre pero esta al passeig maritim de Manhattan Beach i hi ha una marxa increible. No obstant quan arribo tinc una nota que en Timo m'ha trucat. Just quan havia marxat arribaven en Ron i la Christine (els seus amics) i van veure la nota. Aixi que torno a casa d'ells (per que no m'he quedat a l'alberg!!!!????). Resulta que havia entes malament el darrer mail de Timo (puto angles) on em deia que tenia un sopar. Dormo amb Ron i Christine. En Timo dorm a casa del germa de la Crhistine amb dos nois alemanys mes (no entenc res pero estic massa cansat). Parlem per telefon i em proposa anar dema i dema passat a Las Vegas a passar el 4th July. Han trobat un motel a l'strip per 15$ la nit. Tot i que volia anar a San Francisco dema accepto. Per variar torna a organitzar-me la vida!!! Un dia per oblidar i per recordar-me que sempre hi ha una eleccio i que depen de mi escollir o que triin per mi. Ho important es ser conscient.

San Diego

25 de juny. Decideixo anar amb Timo fins a San Diego. Ell anira despres a Los Angeles i despres volara a Mexico. Jo de Los Angeles a San Francisco i Yosemiti. Despres no tinc ni idea. El cert es que estic un xic fart de EEUU. Comenco a pensar si anar a Brasil amb el David, a Argentina, a Mexic... o continuar per EEUU.

Quin pal tornar a fer la motxilla!!!!!!! Dos hores i mitja de bus de Las Vegas a San Diego. Encara que sembli mentida el bus arriba puntual. Quin ambient que hi ha a la nit a prop del l'alberg. Molta festa.
Sopo amb l'Arlene i el seu marit. Arlene es la padrina del meu nebot Carlitos i la dona del jefe del marit de la meva germana. Em conviden a casa seva. Anire dema passat que ja he pagat dos nits a l'alberg.

26 de juny. Visitem el Zoo de San Diego. Un dels mes famosos del mon. El Seaworld queda pendent per un altre viatge que es carissim. Entre els diferents animals hi ha el terrari amb tot de serps i torno a tenir por. Pero si l'altre dia casi li faig un peto a una!!!!! Compren per sopar a l'alberg i preparo uns spaguettis a la carbonara prous bons tenint en compte els ingredients.



27 de juny. En Timo passa el dia amb uns amics seus alemanys. Ens despedim ja que jo anire amb l'Arlene. Ens tornarem a veure a Los Angeles. Vaig a la platja amb una noia Italiana. L'aigua es super transparent pero plena d'algues. A la tarda em recull l'Arlene. Ella es una productora de cine (el mateix George Lucas la va contractar per StarWars) i te un apartament al downtown amb unes vistes espectaculars de la bahia, pero no viu alla. Tenen una casa, mes ben dit una mansio, a la zona mes selecta (la Jolla) amb unes vistes espectaculars sobre el mar. Conectem molt a nivell energetic. Es una dona molt especial!!!!!



28 de juny. Passo tot el dia amb l'Arlene de compres. La ex-dona del seu marit, s'esta morint de cancer i la filla esta enfonsada. Es de lloar l'enteressa amb que tant ella com ell porten aquests moments.

29 de juny. Peter, el marit de l'Arlene em desperta a les 7.45am. M'ha buscat un xofer per durme a l'estacio de tren i anar a visitar WaltDisney i marxa a treballar. El cotxe surt en 1h. El que no em comenta es que no compta amb que torni. M'ho diu l'Arlene esmorcant. Aixi que tinc una hora per fer la bossa i buscar on dormir a Los Angeles!!!! Quins nervis. Per sort tot surt be. Trobo alberg a Santa Monica. Em despedeixo de l'Arlene. Encara ara (casi una setmana despres) sento la seva energia quan tanco els ulls.

WaltDisney es molt divertit pero visualment no es pas molt millor que EuroDisney. Imagino que l'original esta a Florida per que sino es una mica decepcionant. Tenia la idea que era immens de gran. No obstant disfruto com un enano. Al vespre recullo la bossa al locker i cap a Los Angeles en tren. WaltDisney esta a mig cami entre San Diego y Los Angeles. Arribo al centre de Los Angeles al vespre i agafo un bus que triga mes d'una hora fins a l'Alberg. Es una ciutat immensa.

What about me and myself

Dimecres 13 de juny. Dit i fet. Baixo a esmorcar. Hi ha la Veronica, de Alacant i seu xicot alemany. Enlloc de comprar un pis i hipotecar-se han decidit deixar les feines i viatjar per tot el mon durant un any. Quina noia mes maca i quina energia que despren. Davant seu hi ha un noi alemany, en Timo. Ves per on te llogat un cotxe i esta buscant algu per visitar els parcs nacionals del voltant. Te previst marxar en 15 minuts. Em pregunta quan puc marxar. JA!!!!!!!! Decidim compartir despeses. Comprem queviures i una nevera. El cotxe es un Dodge immens que esta de puta mare. En 30 minuts ja torno a estar on the road!!!!!! Aixo es increible. Per davant 10 dies amb un perfecte desconegut pero amb una ilusio que no toco de peus a terra.

Primera parada, Zion NP. Diuen que despres de Yosemiti es el millor lloc per escalar. Quines parets, 600metres!!!!! Fa vertigen nomes de mirar desde abaix. Es espectacular. Fem un primer hike suau de 3 milles.

Trobem placa al campground dins del parc (i aixo que la guia diu que es impossible en aquesta temporada sense previa reserva amb forca antelacio). Dormim al terra amb un cel espectacular. Si mal no recordo es el meu primer vivac a la meva vida. Estic emocionat. Tot va sobre rodes.

14 de juny. 6.00am. Decidim fer un hiking de 12.9km fins a l'observatori del canyo. 6.4km de pujada i 6.4 de baixada sota un sol abrassador. Quina pallissa pero quin paissatge. Colors del gris al groc passant pel vermell i el taronja. El verd de la vegetacio. Llangardaixos i esquirols per tot arreu. Falcons i aguiles reals. Vistes espectaculars.

Aixo si, ni un sol escalador. Es epoca de cria de no se quines aus i no deixen. I la gent fa cas!!!!!! Aixo es un crim!!!!!

El parc es un gran canyo i les parets reflecteixen els diferents nivells de l'aigua al llarg del temps.
America es el pais de les autocaravanes. A quina mes gran. Els serveis son increiblement nets i sempre hi ha paper.

Bany al riu i cap a Bryce NP.

Zion Canyon NP

A en Timo li agrada el rock & roll. Jo llegeixo el meu llibre de gramatica per millorar l'angles mentres ell condueix. Sopem a un bar de cowboys. Tambe trobem placa al campground dins del NP. La sort segueix de cara.

Ja es fosc i els rangers (guardes de tots els NP) han montat un munt de telescopis per veure les estrelles i fan explicacions de les diferents constelacions. Amb aquest cel es facil veure-les totes. Tornem a fer vivac!!!! En Timo ja esta cansat per que abans de Las Vegas ja ha estat a Yosemiti i no dorm be al terra. Jo en canvi, estic contentissim de poder gaudir de la natura en estat pur.

15 de juny. La nit ha estat fresqueta. He somiat amb la feina. L'Isma, un company de l'EGB treballava a Aventia. Parlava amb ell per saber com anava tot i millor no tornar. M'he despertat i ja era de dia. En Timo segeix dormint. Marxo a meditar a dalt de la colina i oh sorpresa, la vall de Bryce als meus morros. Guau!!!!!! Quin espectacle de la natura. Quina energia. Quin fluir. No se en quin moment de la meditacio he tingut la claretat que tornare a la feina per arreglar l'atur i a buscar una altre feina. No vull donar-li mes voltes per que em fa vertigen a la que hi posso ment. Ja es veura.

Bryce NP

En Timo s'aixeca cansat i amb febre. No ha dormit be i te els peus amb llagues de les caminates. Per sort Bryce es el NP mes petit i es pot veure perfectament en pocs metres dalt de la vall. Decidim anar a Page i dormir en un motel amb un llit com deu mana.

Condueixo jo. Tenim un GPS (puto GPS). Posem l'adreca i cap a Page. La primera carretera es una highway, la segona una comarcal, la tercera es una de terra pero ample (30 milles i nomes trobem un cotxe). Aixo no pinta be. La seguent interseccio ens porta a un cami de carros enmig del dessert. 24 milles mes per endavant fins la seguent interseccio que segons el GPS esta a prop d'una highway. Li dic al Timo que millor tornem enrera. Com bon alemany es un capgros i el GPS mana. Triguem 90 minuts en fer les primeres 20 milles. El cotxe rasca constantment amb les pedres per sota. La primera pedra en Timo renega de com condueixo temeros del que dira la companyia on ha llogat el cotxe. No obstant, vol continuar seguint al GPS. La primera vegada que ens quedem encallats a la sorra es queda en blanc. No sap que fer. Igual es pensa que vindra l'helicopter del RACC. Baixo del cotxe, busco fustes per poder tenir traccio a les rodes i ens ensortim. A partir d'aqui ja no torna a renegar i em guanyo la seva confianca.
De la milla 20 a la 23 triguem 1h!!!!! Cada 50 metres hem de parar per veure com sortejar les pedres que hi ha al cami, superar rampes o desnivells. El cotxe rasca per tot arreu. Encallem 3 o 4 vegades mes a la sorra. OK. Quan ja nomes queda 1 milla per la seguent interseccio la "carretera" s'acaba. Ahhhhhhh!!!!!!! Per sort, cap dels dos perd els nervis. Aixo si, deixem anar uns crits per descarregar la mala llet.
Demanem al GPS que recalculi la ruta per tornar a Bryce i ens diu que una merda. Que no te cobertura!!!!! Aixi que estem al mig del dessert perduts, amb un sol que espatarra i sense telefon. Tenim la gasolina justa per fer arribar a Page. Per descomptat no ens hem topat amb cap cotxe en els darrers 40 milles. Hem de tornar a refer tot el cami i el problema es que hi ha diverses interseccions pel cami i trams on el cami no esta ben dibuixat. GUAIIII. En Timo esta bloquejat. Per sort tinc una bruixola i li dic que anem cap al nordoest. Despres de 2 hores mes arribem a la primera carretera de terra!!!!! Estem salvats.
Per acabar de rematar la jornada, trobem un cami alternatiu per anar a Page sense haver de tornar a Bryce. Es un cami de terra i en un moment passo per sobre d'una serp. Per sort no la trepitjo. L'adrenalina esta tant alta que tot i que els tinc panic paro el cotxe i m'apropo a menys d'un metre a tirar-li una foto.

Ara tot son riures i una experiencia per explicar. Probablement el millor record de tot el viatge. Aixo uneix i a partir d'aqui la nostra amistat es reforca. Passem la resta del viatge parlant i explicant-nos aspectes personals (parelles, hobbies, pors, ...). Aixo si, no deixa de ser un capgros que vol tenir-ho tot planificat i tracta de imposar el seu criteri. A mes, te poca paciencia i quan li faig repetir quelcom perque no l'entenc rebufa. Pero em cau be i m'esta ajudant a treballar aspectes del meu personatge. Aixi que millor m'entrego a deixar que ell porti el control que es el que jo sempre intento fer.

Tot i les rascades el cotxe nomes ha perdut una proteccio del carter i te unes quantes rascades. Sembla mentida. Finalment arribem a Page i el millor es que el Motel te piscina.

16 de juny. Visitem l'Antelope Canyon. Es espectacular les fotos que surten sense flash amb els ratjos de sol. Despres visitem el Hourseshoe del rio Colorado. Quin vertigen. Aqui tot es enorme. Per la tarda a visitar el Navajo National Monument. Tot i que el pla era anar cap a Monument Valley i dormir a mig cami en Timo vol tornar a Page. Doncs accedeixo tot i que no em ve de gust. Per compensar-ho en Timo em convida al cine a veure els 4 Fantastics.

Antelope Canyon
HorseShoe riu Colorado
Navajo National Monunent

17 de juny. Anem a Monument Valley atravessant la reserva india dels Navajos. Res de indis amb plomes. No puc entendre com poden viure a mig del dessert sense cap servei a centenars de milles. Monument Valley es realment com les pelicules de l'oest. Tornem a parlar sobre on anar. La idea era Arches NP o Chelly pero ves per on tornem a Page per intentar anar a Wave. Aixo comenca a semblar aquella pelicula del Dia de la Marmota. En fi, compto fins a tres, respiro fons i accedeixo. Suposo que cal entregar per rebre... El cert es que part de rao no li falta. Estem a Monument Valley que es un dels llocs mes impressionants i no li donem importancia perque portem dies veient meravelles de la natura a quina millor.
Fem unes birres i uns billars, rises i a dormir a les 2am. Aquest poble esta mort a partir de les 1am. Que diferent que es dels llatins.

Monument Valley

18 de juny. Madruguem per aconseguir un passe per veure Wave (nomes donen 30 per dia). Aconseguim un per dema!!!! Per fi avui no dormim a Parge. Visitem la pressa del llac Powell i anem al Grand Canyo del Colorado a la part nord (aquest era el pacte per dormir a Page!!!!). La part nord es la menys visitada. Impressionant!!!!! Fem un parell de hikes curts. La sort ens segueix acompanyant i tot i que hi ha un retol que diu que el campground esta complert demano al ranger i hi ha hagut una cancelacio de darrera hora!!!! Aixo ens permet veure la posta de sol i la sortida de sol a peu del canyo. Guauu!!!!!!! I per descomptat, dormir sota les estrelles.

19 de juny. 4.30am. La sortida de sol es maca, pero collons, que d'hora que surt!!!!!
Condueixo fins a Wave. Quin plaer conduir per les carreteres americanes. No es pot correr molt i tothom respecte els limits. Jo no.
Wave es un grup de muntanyes on s'aprecia els diferents nivells de l'aigua a mesura que es va assecar el mar i formar els canyons que hi ha a tota la zona. L'efecte es ESPECTACULAR tant per les formes que sembla que estiguis enmig de les ones del mar com pels colors. A mes, les parets conviden a escalar!!!! L'unic problema es que per arribar-hi cap caminar unes 4 miles per mig del dessert amb un sol de justicia. I 4 miles per tornar, of course. Acabem destrossats. En Timo te els peus destrossats. Aquest cop no renego i abans que ell ho suggereixi accedeixo a tornar a PAGE!!!!!!!!! Que be que senta la piscina.

Wave
20 de juny. Avui es l'aniversari de Timo. El plan era anar directament al Grand Canyo a la part sud i estar els dos dies que ens queden abans de tornar el cotxe a Las Vegas. En Timo pensa que amb un dia mes que suficient. Aqui si que em quadro. Estar tant a prop d'una de les 7 meravelles del mon i no gaudir-les!!!! Finalment passem el mati al llac Powell i conduim a la tarda fins al Gran Canyo a la vertent sud. Tornem a trobar lloc al campground. Perfecte. Podem tornar a veure la posta de sol dins del canyo. Fem unes birres per celebrar l'aniversari. Dema al mati jo fare un hike de 12,5 miles per anar a dins del canyo. En Timo es quedara dormint. No podre quedar-me a dormir a dins del Canyo pero com a minim el visitare a fons (tampoc se si podria per que cal un permis i cal demanar-lo amb antelacio).

Grand Canyon

21 de juny. 3.40am El cel esta completament estrellat. Em moro de son pero alhora d'ilusio per poder anar fins al ben mig del canyo. Arribo al punt de partida del hiking a les 4.47am. Encara es fosc. Trigo 5h en baixar i pujar. Per mi tot un record i un record inborrable. Ha estat una excursio preciossa. Calia fer-ho d'hora per que quan el sol pica (a partir de les 10am) es quasi impossible caminar. El paissatge es impressionant. Arribo fins a un mirador a uns 100m per sobre del riu Colorado. No hi ha ningu en 360°. Et sents insignificant alla enmig. Les dimensions sons apabullants. Increible.
La pujada es fa dura pero paga la pena.
Arribo al campground i el Timo no hi es. Igualment em foto una dutxa. Mango tovallola, xampu... Que be que em quedo!!!! Aprofito la resta del mati per anar als miradors del Grand Canyo amb el shuttle bus intern.
Es interessant veure que en aquesta zona dels EEUU no hi ha la barreja racial de Nova York (negres, orientals, hispans... Mulates amb ulls de xinesa). Hi ha pocs negres i no estan barrejats.

A les 14h ens retrobem. En Timo ha tingut un mal mati. La seva novia esta patint una depressio per falta d'autoconfianca i avui han discutit per telefon. Ens resta un dia. Jo he quedat satisfet i no tinc cap problema en deixar el Grand Canyo. Ell gairebe ni l'ha vist. Pero pel que sigui, no es del seu interes. Decidim tornar a Zion NP i fer dema un hike pel riu.
Recollim a la carretera a un noi que fa autostop. Es diu Nico. Es de Denver i va a Las Vegas a buscar-se la vida. Donat que nosaltres tambe anirem dema al vespre decideix venir amb nosaltres a Zion primer.
El campground de Zion esta complert pero trobem un motorista que accedeix a compartir la seva parcela amb nosaltres. Tornem a dormir fent vivack i fa una ventada del quince. No obstant, estic tant cansat de la caminata al Grand Canyo que dormo com un tronc.

22 de juny. La caminata pel riu es dura ja que estas mirant tota l'estona on trepitjes per no torcar-te el tornell pero si mes no ens podem remullar tot el dia. Mola molt estar amb parets de 100-200m d'alcada a banda i banda. A la tarda tornem a Las Vegas. Deixem a Nico a la porta de l'alberg i cap a la piscina i aprofitar que fan una barbacoa per sopar. Despres a visitar l'strip fins les 5am. Tornem a l'alberg que ja es de dia!!!!!!

Del 23 al 25 de juny. LEAVING LAS VEGAS!!!!!

Per fora tot es precios i ple de llum. Per dins els casinos son tots iguals. Jo no li se trobar cap encant. El que si que son maques son les noies. L'unic problema es que no saps quina es prostituta o quina no.

Passem 3 nits a Las Vegas. Dic nits per que els dies no compten. Piscina, partits del volley a la piscina i poca cosa mes. Ara be, la nit es per gaudir-la. Es com WaltDisney pero per adults. Timo juga a poker i perd. Anem a un stripclub. Guauu!!!! Mirar pero o tocar (sense pagar, clar). Quines dones. D'escandol!!!!!!! No aconseguim arribar cap nit abans que el sol surti.

De Rochester a Las Vegas

Dimarts 12 de juny. Vol de Rochester a Las Vegas, via Philadelphia. Sortida a les 11.44am. Arribo a l'aeroport a les 10.30am. No se perque collons he fet la maleta. La noia de seguretat l'obre davant dels meus nassos i sense escrupols la regira de dalt a baix, rebrega tota la roba i es queda tan ample. Aixo si, ni se t'acudeixi intentar tornar a tocar-la per posar be les coses que t'arresten. Resulta que hi ha una gran tempesta a Philadelphia i no deixen despegar cap avio. Son les 5.00pm. Ja han replanificat tres vegades l'hora de sortida. El vol que havia de sortir a les 9.00pm ja esta cancelat. La propera previsio es a les 7pm. El noi del mostrador accepta el que esta clar, avui no sortira cap vol a Philadelphia. Aixi que em canvia el vol per un altre via Chicago que surt a les 7.20pm i arriba a Las Vegas a 2.40am (o a les 11.40pm hora de Las Vegas, hi ha 3 hores de diferencia entre NY i Nevada). Per sort aquest vol no pateix cap retard. El vol fins a Chicago es fa ame. S'asseu al meu costat una noia molt maca que va a Texas a impartir formacio als nous empleats de la delegacio d'una empressa d'assegurances.
Espero a l'aeroport de Chicago la connexio davant un televisor mirant el tercer partit de la final de la NBA. Amb tanta publicitat tot just puc veure el segon quart.
A l'avio cap a Las Vegas tinc al costat al tipic caches de qualsevol gimnas que no diu ni mu. Impressionant la quantitat de llum que hi ha arribant a Las Vegas. Sembla un immens fluorescent de color groc enmig de no res. I de fet, aixi es. L'aeroport esta al ben mig de la ciutat. Espectacular!!
Llarga espera pel bus a l'alberg. Per sort em surt gratis (no tinc l'import just i la conductora no retorna canvi). Son la 1.00am i estic a Las Vegas. Aixi que tot i el cansament toca veure l'ambient. L'alberg esta un xic lluny de l'strip i a la zona hi ha una fauna sospitosa (prostitutes, negres oferint-te drogues i jo se que, homeless...). Leaving Las Vegas? Fa un xic de respecte caminar tot sol pero que hi farem. Per sort aqui hi ha casinos a tot arreu. El downtown esta a prop, hi ha els primers casinos que es van obrir. Son una mica cutres pero pitjor fila fan els ludodapes de dins. No entenc res de cap joc. Passo de jugar res i a les 3.00am al llit.
La calor es certament insuportable a l'habitacio tot i l'aire acondicionat. L'habitacio es un desastre. Tot plegat males vibracions . Decideixo que quan m'aixequi anire a llogar un cotxe i visitar els parcs naturals del voltant (grand canyon, zion, bryce, monument valley...). Seria ideal trobar algu amb qui poder compartir les despeses del viatge.

El show de Truman

Recordeu la pelicula? Doncs tal qual. Les cases, la gent, les bones maneres... Definir amb una paraula Livonia: TRANQUIL, i a la seva gent: SIMPLES (tot i que amables, simpatics i felicos).

Hi ha una gelateria bonissima (la cambrera tambe, per que totes les cambreres son tan guapes? per la propina?). He llegit el diari local mentres menjava el gelat. Fotos d'un vetera de la 2a guerra mundial al balco de casa seva desenredant la bandera americana i la seva dona mirant-lo, d'un parell de dones tocant en un picnic (varies pagines explicant les virtuts d'aquests actes i el be per la comunitat). Aixo es lo mes destacat del diari a part d'algun anunci d'un meravellos aparell per que trobis paratges atractius en els boscos propers. Aixi d'excitant es la vida aqui. Costums fixes i poques preocupacions. Aixo si, a les 17h tothom a casa, la canalla juga al carrer, els pares arreglen el jardi, pintan la barana o juguen amb la canalla. A les 19h a sopar, una mica de tele i a dormir. He passat davant una perruqueria i no m'he pogut resistir. Amb maquinilla, tisores i navalla. Quince minuts i llestos. He jugat amb els veins (mare i fill) a baseball i basquetball. He llegit a la gespa i jugat amb el gos. El cel al vespre es espectacular, quin fotimer d'estrelles.

En fi, com deia Jim Carrey: por si no nos vemos, buenos dias, buenas tardes y buenas noches!!!! Que dema prenc l'avio cap a Las Vegas!!!!! Vicio, vicio!!!!!!

En Michael i la Irene. Adorables!!!!
Is short enough????
En Tommy i la seva mare.

Welcome to Livonia

Tornar a fer la maleta i a la carretera. Mirar endavant amb independencia de que i qui deixem enrera. Come on!!!! Estic en cami, encara que no sapiga a on vaig.
Passar la frontera per tornar a entrar en EEUU no ha resultat tant dificil. A l'agent no li quadrava que estigui per turisme i vagi a Rochester. Tant lletja es? A on collons vaig???/
Arribo a la terminal i alla no hi ha ningu esperant-me. Com mola. OK, que no cunda el panico. Truco a la Irene i estava a l'altre banda de la terminal. Uffff!!!!!!!!!
Te un cotxe de fa 17 anys i ple de merda (ja em podia imaginar el que m'esperaria). El cotxe es un armatoste que te 17 anys. Anem directament a casa d'un amic seu a Rochester, en Mike, i em porten a dinar en el seu cotxe. El meu equipatge queda en el cotxe de la Irene a la vista. OK, anem a confiar.
Conduim 45 minuts per anar a un restaurant de carretera que la unica diferencia d'un McDonalds es el nom i que poder paguen millor als empleats. Logicament el menu es a base d'hamburguesses, begudes i gelats XXXL. Es dissabte, els pares van amb els nens despres del partit. Es increible l'obessitat de pares i nens, tot i que veient els plats que es foten no es d'estranyar.
Anem a visitar un National Parc que diuen es el Grand Canyon de l'Est. El cert es que es precios. en Mike es un bon jan. Esta divorciat, te 2 filles. Una d'elles viu a Arizona i l'altre amb ell. Es fa fosc, per fi tornem a casa d'en Mike i anem a Livonia, on viu la Irene.
Livonia es un poble petit de 300 habitants a unes 40 milles de Rochester. Segons Irene tots conservadors i republicans (pro-Bush, com en Mike) i nomes hi ha 5 democrates (un d'ells es ella). Els voltants de Libonia esta ple de granjes tipiques americanes (com les que surten a la pelicula de Twister).
La Irene esta separada. 57 anys. Te una filla que viu en un poble proper. Xerra pels colces. Es infermera. Viu en una casa de 2 plantes. El seu marit s'ha venut la casa on estava i ara viu en la part de sota (suposo que coses mes rares s'han vist). Aquests dies esta fora i jo ocupo el seu espai. Tenen un gos de 14 anys. La part de dalt esta en obres, esta ficant parquet. El llit te els llencols usats de la darrera nit que va dormir el marit. Plens de pels de gos i de menjar a dins. Quin fastic. Decideixo que ha arribat el moment d'estrenar el sac de dormir. No obstant, es gratis!!!!!!
Avui hem anat a esmorcar al bar del poble (nomes hi ha un). Mola per que la sensacio de l'America profunda que buscava es pot palpar.
Ara estem a casa del Mike. Ella i ell veient una seria per la tele. Jo porto estona buscant la millor manera d'arribar a la costa oest: tren, avio, lloguer de cotxe, assegurances, hostels, reserves (per dormir dins del Grand Canyon hauria d'haver fet la reserva fa 5 mesos, je, je). Estic saturat. Dema sera un altre dia. Vaig a veure la tele amb ells!!!!

On the road to Canada

Arribo a l'estacio de bus de Boston preparat per anar a Niagara. 12 hores de viatge. Son les 20:30h, 1h abans tal com demanen els de Greyhound. Evidenment aqui no hi ha ni el tato esperant. Tan sols un parell de xineses que son molt obedients. Per fer temps demano l'itinerari del trajecte. Oh sopresa, he de fer dos transbords. Un a Syracussa a les 4 del mati i un altre a Buffalo a les 7 del mati. Arriba una dona d'uns 50 anys, talla XL-XXL i es seu al meu costat. Sembla simpatica. "Where do you go?" li pregunto, va a Rochester (ni puta idea). Viu en un poblet al camp. En cinc minuts m'ofereix que vagi a casa seva a visitar-la. Sona interessant.


Aqui la Irene!!!!


El bus arriba amb 90 minuts de retard. A la merda l'enllac de Syracussa. Ja em veig dormint a l'estacio i a sobre plou tota la nit.

Per sort, el bus arriba fins a Buffalo i m'estalvio el transbord Syracussa (qui els entengui que els compri). Per sort, aconsegueixo dormir entre parada i parada fent marabalismes entre els seients. Al final trobo una bona postura emprant 4 seients, dos pel tors i 2 per les cames.

Logicament perdo el bus de Buffalo a Niagara i a esperar 3 hores al seguent. La faig petar amb una noia que va a Toronto. Va neixer a Anglaterra, quan tenia 12 anys la mare es divorcia i marxa al Canada amb el segon marit. L'any passat tambe es va divorciar del segon marit. Te 2 germans del primer matrimoni i 2 del segon. Estudia fotografia i be d'una convencio a Boston de fotografia per aliments. Ara estan a l'estiu i estalvia treballant a un concessionari per les tardes. No enten als americans i esta en contra de Bush. Com la resta dels canadencs amb qui he parlat. Una historia mes a la carretera.

Per fi arribo a Niagara. 5 minuts per creuar la frontera i ni tan sols em demanen que obri cap bossa. Igualet que per entrar a EEUU.

No tinc paraules per descriure les catarates. L'alberg esta a 25 minuts caminant seguint el curs del riu. La sensacio d'escoltar la remor de l'aigua a messura que t'apropes, la primera imatge quan les veus a la distancia i sobretot, agafar el vaixell (Maid in the Mist) i anar fins a sota d'elles. Guau!!!!!! Crec que es la sensacio mes increible que he viscut fins aquest moment.

Per sort, he encertat triant el canto canadenc, les vistes des de l'america son ridicules. Al vespre les iluminen i son tot un espectacle.





La foto no reflexa la magnificiencia de l'espectacle pero dubto que el record es borri faciment de la meva ment


Al dia seguent, prenc el bus cap a Toronto. 2h de viatge que es passen volant xerrant amb el Will Duarte. Un tio d'uns 35 anys de Sacramento (California) que viatja a Montreal a veure aquest cap de setmana la Formula1. Es un fan de l'Alonsito i del futbol espanyol. Li agrada el Valencia i el Madrid. Trato d'explicar-li que ni alonso, ni che ni merengue. De la Rosa i Barca!!!!! Riem forca i quedem per anar a casa seva si arribo per les seves terres.


En Dennis i la Tere, els amics del Jordi, em venen a recollir a l'estacio de Bus. Tenen una casa maquissima a la periferia de Toronto. La Teresa em porta a visitar la ciutat dos dies seguits. Avui no puc amb la meva anima aixi que prefereixo quedar-me a casa tranquil i passejar el gos.


La CN Tower de Toronto. La mes alta del mon.

Finalment dema marxare cap a Rochester a casa de la Irene a comptartir uns dies al camp i veure com viuen alla. Aixi que tornem a territori Yankeee.

Boston self service

Boston es una ciutat magnifica. Perdres pels seus carrers i gaudir de l'ambient colonial dels seus edificis et transporta en el temps. Realment m'ha encantat.
Hi ha un tour que recorre els principals llocs d'interes i que esta marcat en el terra per una linia vermella. Recordeu a l'Emilio Aragon seguint una linia blanca? Doncs la mateixa sensacio tenia jo.

Ahir vaig estar a Harvard, cuna del coneixement. Vaig poder conversar amb una estudiant d'alla, qui sap si sera algu en el futur, ja que farden d'haver educat varis premis nobels i 5 pressidents dels EEUU. No vaig preguntar si un d'ells era en Bush ja que si no segur que no fardarien tant. Tot i que no crec que aquest home tingui gaires estudis.

L'alberg esta al costat de l'estadi dels RedSox, l'equip de beisbol de Boston. Ahir a la tarda van jugar contra els NY Yankees i havia un ambientas increible (sembla ser que es com un Barca-Madrid). La nit a Boston es plena de bars i pubs i logicament universitaris. Molta festa, que cal que us expliqui. Birres i mes birres. La puta propina obligatoria pels cambrers. Ahir al vespre, amb un frances i un angles vam anar a parar a un bareto on tocaven en directe, uauhhh, quina passada. Cantaven i tocaven de conya.

Aqui a Boston he descobert una tactica per beure gratis. La "tastica" es ben senzilla. A diferencia de Catalunya, aqui la majoria de McDonals (que hi ha un cada 100 metres aprox, pot ser exagero pero hi ha molts) tenen surtidors de beguda self-service (ja sabeu allo de l'america XXL). Per fer-ne us nomes cal que demanis un Meal (menu complert). Et donen el got al mostrador i tu mateix et serveixes (l'unic requisit es doncs, tenir un got). Doncs be, ja fa dos dies que volto per Boston amb el meu got a la bossa i vaig recarregant l'ampolla quan s'acaba. Els insipids treballadors no et diuen res (hello, how are you?, well, thanks i ja esta). Imagino que deuen estar igual de mal pagats que a Espanya i pasen de tot.

Per rematar-ho aquest mati m'he trobat amb un munt de gent que caminava per la vora del riu (on fan les regates els pijos de Harvard). Resulta que era una caminata popular a favor de la SIDA i al final de recorregut, en un parc, havien organitzat una festa amb musica i tot de paradetes que oferien gratis jalar, beure i queviures pels soferts participants (suposo que no conten els meus 100 metres). El cas es que he omplert la panxa i la motxila i de queviures per aquest vespre que prenc un bus fins a les catarates del Niagara a la part de Canada. M'esperen 12h de viatge i espero poder dormir una mica.

Quan trobi un lloc que ho permeti ja penjare alguna foteta de Boston.